2006, que lluny

Heu provat de veure les campanades de Cap d'Any amb retard, és a dir, no en directe? Hi deu haver pocs moments televisius que caduquin tan de pressa. 364 dies després, en la ressaca de l'endemà o al cap de dues hores, aquell esclat d'alegria comunal apareix amb una càrrega postissa, una convenció que el present s'encarrega de desmentir o, com a mínim, d'atenuar. Aquest mateix efecte el vam percebre al resum informatiu de l'any que TV-3 va emetre el dimecres 27 a la nit. Potser van tancar l'any massa aviat, però la realitat, tossuda i gens complaent, va envellir el programa amb uns quants fets transcendentals d'última hora: l'atemptat d'ETA a Madrid i la ruptura de la treva (el reportatge ja parlava de crisi, que consti) o l'execució de Saddam Hussein ("pendent d'altres judicis, de moment no serà executat", deien al resum). A banda dels imponderables, tanmateix, cal destacar l'esforç per fer el programa digerible. El registre de notícies -gairebé totes dolentes- estava pautat pels acudits de tres dibuixants de premsa: Fer, Toni Batllori i Miquel Ferreres. Amb la crisi de les caricatures de Mahoma com a punt de partida, les paraules dels tres ninotaires, "observadors privilegiats" i "analistes finíssims", posaven el contrapunt humà a l'enumeració freda d'esdeveniments. Alhora, tots tres coincidien en la dificultat per fer riure des de l'actualitat.

Per la nit del 31, com ja és habitual, TV-3 va confiar en l'humor que ha funcionat durant tot l'any. Primer, l'Alguna Pregunta Més va comprimir en mitja hora llarga tota la galeria d'extravagàncies més o menys reals i comprensibles que ha recollit durant l'any. Un any de friquisme dóna per molt. A la seva mane ra, els personatges de Polònia també van reflectir l'evolució de l'any polític. Reproduïen un sopar de Nadal a l'hotel Ritz, amb tota la classe política. Maragall, ociós, s'hi passejava en xandall; el xicotot Puigcercós s'ufanava de ser nou conseller; l'udol del vent netejava els pensaments del president Montilla; Carod desapareixia i ningú el trobava a faltar; Saura brandava la porra a la més mínima i la consellera Tura lluïa un vestit d'Agatha Ruiz de la Prada fet de senyals de trànsit. El nivell era alt, com ja és habitual, però, com que estava gravat des de feia dies, el programa tampoc no tocava els últims fets polítics.

Ja al 2007, després de les campanades des de la Torre Agbar (el campanar sense campanes de Barcelona, molt adequat com a metàfora de la ciutat lluminosa i d'aparador), la programació va seguir a TV-3 amb un aire envellit. Lo Cap d'Any va recórrer a les actuacions musicals de figures emblemàtiques de la seva graella. Aquesta mena d'endogàmia és un model d'un altre temps, però sol funcionar entre els teleaddictes que dediquen les primeres hores de l'any a embadocar-se davant la pantalla. El transvestisme musical, però, va deixar unes quantes actuacions remarcables. Matthew Tree recitant Sopa de Cabra amb melena i aires de poeta beatnik. Albert Om, de lluentons, fent del barbut d'ABBA i tocant els teclats amb la mateixa passió de Nacho Cano. Josep Cuní, cantant l'Under my skin de Frank Sinatra, va demostrar un anglès excel·lent i la seva versió introduïa llargues pauses de collita pròpia en el ritme de Cole Porter. "El que s'ha de fer", devia pensar més d'un, però quedava clar: en nits com la de Cap d'Any, més que mai, qui dia passa, any empeny.