Fulgor literari

Remuntar l'Orinoco

Mathias Enard

Traducció d'Amàlia Prat

Pagès editors, 2006

Lleida. 152 pàgines

El filòsof Martin Heidegger considerava que la cultura occidental era com un edifici definitivament construït, tan conclòs que el poeta no ha de caure en la pretensió de tornar-lo a edificar, sinó que ha d'intentar redescobrir-lo, transitant-ne les galeries, accedint al seu interior des d'angles inèdits. Qualsevol lector que tingui un mínim de coneixement de la primera literatura occidental, la grega, estarà d'acord amb Heidegger i celebrarà les paraules del mestre Bernard de Chartres: "Som nans a l'espatlla de gegants". A partir dels grecs, els grans temes de la literatura (la passió amorosa, l'obediència i el desafiament de la llei, la frontera vulnerable entre allò diví i allò humà, l'èpica, el redescobriment d'aquest gran desconegut que és el jo...) ja estan inventats, instituïts com a patró. Hi ha qui interpreta aquesta herència com un esgotament de les possibilitats de creació literària. Però no hem d'oblidar que la paraula s'envigoreix amb la paraula i que l'originalitat creativa, almenys pel que fa a la literatura, potser arriba a condició de renunciar al miratge d'una pretesa originalitat fundacional. Així doncs, l'escriptor sap que reorganitzar els materials de la tradició i accedir des d'angles inèdits al gran edifici de la literatura no representa cap penúria sinó un destí inevitable i un capital inexhaurible.

L'escriptor francès Mathias Enard (França, 1972) ja manifestava en la seva primera novel·la, El tret perfecte (Pagès Editors, 2004), una enorme capacitat per provocar canvis de perspectiva en els vells temes de la literatura. Aquesta conquesta es confirma plenament amb la seva darrera novel·la, Remuntar l'Orinoco. Enard té una gran mestria per crear atmosferes asfixiants, mons gairebé hermètics on només un tènue fil de llum permet imaginar -ni que sigui il·lusori- un punt de fuga. Si en la primera novel·la d'Enard l'espiera per on el franctirador dispara les seves "bales elegants" s'erigeix en l'única bretxa per escapar de l'infern en què viu un jove soldat, ara, en aquesta segona novel·la, l'ull de bou d'un vaixell que remunta l'Orinoco serà l'única obertura que permet imaginar l'existència d'un llindar que separa dues realitats.

A Remuntar l'Orinoco les dues veus narradores, la del cirurgià Ignacio i la de l'infermera Joana, trenen la història d'un triangle amorós. A poc a poc, Ignacio s'enamora de Joana, companya de Youri, un cirurgià nihilista i alcohòlic, íntim amic d'Ignacio i també col·lega seu en l'hospital on treballen tots tres. Amb una prosa que es posa sense desmai al servei de la història narrada, Enard descriu la relació entre els tres protagonistes. Aprofitant l'avinentesa d'uns mateixos orígens llatinoamericans, Ignacio s'acosta a Joana. La biblioteca que posseeix Ignacio provoca, d'una banda, que Joana pugui fruir d'una mitologia que li és familiar i, de l'altra, que els llibres facin de mèdium entre el cirurgià i ella. Quan Youri, engelosit i presoner de la follia, es deixa anar pel pendent de la destrucció més violenta, comença a destacar-se un petit fil de llum enmig de la tenebra, l'únic punt de fuga de tota la novel·la: un viatge metafòric que Joana fa a través d'un Orinoco somiós. Joana navega en un vaixell que s'assembla a un taüt, i és allà on estableix una aliança entre passat i futur, entre buscar l'origen dels seus avantpassats i decidir el futur del seu embaràs, lluny de París, lluny dels dos amants, també lluny de la vida. En una prodigiosa dansa malabar entre barbàrie i civilització, Enard expressa que la cultura i la sofisticació no necessàriament ens salven.

Ni el món de l'altra banda de l'espiera ni l'aigua fangosa que hi ha a l'altre costat de l'ull de bou són realitats més esperançades. Una clau interpretativa original: la porta de sortida d'un laberint dóna a un altre laberint. Enard. Ens acostumarem a aquest nom i creixerem en el goig i la llum no usada de la seva literatura.