Reivindicant 'Dioptria'
En el món de la música existeixen centenars de personatges que han necessitat madurar durant tota una vida per crear una obra digna de ser tinguda en compte. També existeix el cas contrari: artistes que ja en les seves primeres obres han materialitzat una cascada de creativitat tan desbocada com la seva pròpia joventut. Llavors, el difícil és continuar. Alguns arriben al cim amb el primer pas i després, en no trobar on o com donar el següent, es veuen totalment desbordats i ja mai tornen a assolir aquelles quimèriques altituds. Si saben apartar-se a temps del focus que els il·lumina, poden deixar un grat record per a la història. Si s'entossudeixen a seguir a l'ull de l'huracà donant pals de cec a tort i a dret, poden convertir-se en pàl·lides ombres del passat i aconseguir, per mèrits propis, que fins els seus majors assoliments de joventut quedin en segon pla.
Pau Riba encaixaria a la perfecció en el segon apartat. Amb el pas dels anys gairebé havia aconseguit que ens oblidéssim que de la seva inspiració havia nascut algun tema que, com ara Noia de porcellana, podia figurar entre les millors cançons catalanes del segle passat. Fa uns anys, el 1996, algú tan aparentment llunyà en esperit i evolució musical com Joan Manuel Serrat, ja va donar un primer toc d'atenció en enregistrar aquesta cançó al seu disc Banda sonora d'un temps, d'un país però, en aquell moment, les mirades es van centrar més en les abraçades entre Serrat, Raimon i Lluís Llach que en l'interessant contingut del doble àlbum.
Recentment, un altre músic també aparentment allunyat de Riba, el saxofonista Llibert Fortuny (encara no havia nascut quan es va enregistrar Noia de porcellana) ha posat en solfa l'obra inicial, iniciàtica?, de Riba amb la seva revisió en clau de jazz contemporani-cançó arrauxada dels temes del disc Dioptria (tant de la primera com de la segona part). La presentació d'aquest treball, el setembre passat a l'Auditori, es va acompanyar d'una altra visió no antagònica, sinó complementària d'aquests mateixos temes revisats per a piano sol per Jordi Sabatés; en aquest cas la relació amb Riba era més directa, ja que Sabatés havia tocat en el primer Dioptria.
Sabatés va buscar i va trobar la vena més íntima d'unes cançons que, al seu moment, volien ser trencadores i amb el pas del temps han estat totalment assimilades per la cultura tant oficial com popular. Ja no es tracta de músiques perilloses i en la seva versió pianística sonaven gairebé concertístiques. Fortuny, per la seva banda, les va reconvertir en música de futur, jazz prospectiu embolcallant veus que establien ponts entre la seriositat poètica (que algunes la tenen) i el pur disbarat patafísic.
Dos exemples recents i propers que van evidenciar l'envergadura dels temes que figuraven en aquells dos mitificats discos de 1968 i 69, encara que algunes cançons com l'esmentada Noia de porcellana o L'home estàtic (altra cançó per al futur de la cançó) i Taxista eren anteriors i, en versions distintes (més primitives), havien ja aparegut en format EP.
És curiós que hagin estat altres persones, fins i tot llunyanes, les que hagin hagut de recordar a Pau Riba el seu gloriós passat mentre ell s'obstina a viure en un altre món. Però la veritat és que aquelles melodies no han perdut gens d'interès musical i poètic. És un bon exercici de salut mental per a tot afeccionat a la cançó (el propi Riba hauria de fer-lo) reescoltar amb una certa assiduïtat els dos discos de Dioptria (reeditats en CD per PDI).
