Comadira, jutge i part

No conec personalment Narcís Comadira, llevat dels escrits que sobre Rafael Masó ha publicat conjuntament amb el bon amic Joan Tarrús, i encara que esperades, m'han sobtat les seves declaracions del passat 26 d'octubre al Quadern. Quan el Col·legi d'Arquitectes de Girona em va proposar comissariar l'exposició que havia d'organitzar la Fundació La Caixa sobre el gran Masó, pels vols de juliol de 2005, vaig respondre que hi havia persones molt més coneixedores del tema que jo. Era obvi: tots dos, Tarrús i Comadira, s'han erigit en els seus indiscutibles biògrafs. Però, a la fi, em van convèncer que ningú, ni els artistes, és patrimoni exclusiu d'uns determinats estudiosos i vaig pensar que, precisament, el fet que n'hi hagi més interessats, els atorguen un caràcter universal. Va ser aleshores que vaig formar equip amb els arquitectes Lluís Cuspinera i Francesc Balañà, i ens vam posar a la feina.

De bon començament vam decidir fer un guió -sí, senyor Comadira, vam fer-ne un guió, encara que vostè digui el contrari- que fos quelcom diferent dels plantejaments establerts fins aleshores sobre l'arquitecte Masó i sense perdre de vista que al mateix temps se celebrarien altres exposicions que tractarien el personatge des de les seves facetes múltiples. Vam recórrer tots els municipis i totes les obres on havia deixat alguna empremta, vam conèixer de primera mà edificis dels quals no s'havia parlat o ni tan sols se n'havia fet una ressenya succinta, i vam creure oportú d'aportar alguna cosa més a la investigació. És cert que hi van sorgir obres que vostè anomena banals, però ens va semblar que Masó, fins i tot en els projectes més senzills, mantenia la seva capacitat creativa, la seva posició racional i la seva sensibilitat. Com a historiadora que sóc, vaig preferir donar una visió de conjunt que permetés aprofundir en el coneixement de l'obra arquitectònica de Masó.

Potser vostè no ho ha sabut copsar, o no ho ha volgut, però hi ha un fil conductor, cronològic, que mostra un Masó en relació amb la seva evolució formal i lingüística. L'exposició està concebuda amb dos grans apartats. El primer fa referència a una colla de clients fidels a l'arquitecte, com les famílies Ensesa, Teixidor, Cendra, Salieti, Viñals o les entitats financeres, per als quals va treballar des que va acabar la carrera fins gairebé la seva mort en una sèrie d'obres que palesen els canvis de llenguatge que s'operen en la seva trajectòria professional i la varietat tipològica que conrea per a cada un d'ells. Aquesta era una de les lectures que es podia fer de l'arquitecte. El segon gran apartat està dedicat als tipus arquitectònics i funcionals (públic i funerari, religiós, urbà, industrial, comercial i de serveis, residencial, rural, etc.), que no podíem amagar, en primer lloc perquè vam creure que eren actuacions importants, i en segon, perquè ens van semblar, en molts casos, exquisides intervencions d'un Masó sensible amb l'arquitectura preexistent i amb el seu entorn. En cada cas, l'ordre d'aparició de les obres és cronològic i s'hi copsa perfectament l'evolució estilística i la tendència a la simplificació d'un arquitecte madur. A banda d'aquests apartats, vam presentar la seva intervenció a les cases amb façanes a l'Onyar (aspecte que per a nosaltres no és gens banal) i vam voler, també, mostrar una sèrie de cadires i mobles de mida petita en els quals es podia llegir, també, l'evolució de l'artista. Tot el que s'hi exhibeix està documentat, bé pels expedients que es conserven en els arxius, bé a través dels descendents dels clients. Per tant, si vostè hi ha trobat algun error no és perquè hi hagi hagut en nosaltres, els comissaris, un bri de mandra en la investigació (respecte a l'al·lusió a la casa Batlle, si Comadira ha visitat l'exposició, haurà vist que hi ha el projecte original de Masó al costat de la foto actual). Hem comptat amb l'ajut incondicional dels fills, nebots i néts d'en Masó i dels Ensesa, amb els arxius municipals i els museus, amb els propietaris de les obres de l'arquitecte, especialment les rurals i les religioses, que no han escatimat les informacions i ens han adreçat als llocs idonis; i amb tanta i tanta gent desinteressada i il·lusionada amb el projecte, que només ens resta agrair-los, de nou i amb tot el cor, la seva col·laboració, com el mateix Masó hauria fet. Tot això queda reflectit al catàleg de l'exposició, que els comissaris considerem tan sols un complement al magistral llibre escrit per Tarrús i vostè, que, com que són humans, també hi han comès algun error.

La nostra ha estat una visió diferent, senyor Comadira, però no menys científica que la seva. Gosaria dir que ha estat menys sectària i menys ideològica. La seva frase: "La Caixa no farà altra cosa que construir un engany històric sobre l'arquitecte que costarà anys de desfer", és poc afortunada i només demostra que darrera d'aquesta afirmació hi ha un sentiment contrariat, de vendetta, que sembla que calia ventilar arreu. Ho he trobat innecessari i, sobretot, poc elegant. Si vostè no va voler participar en l'exposició, pels motius que fossin, no és culpa nostra. M'estranya, a més, que signés un capítol del catàleg, que jo no li vaig demanar, cosa que segurament desorientarà i sorprendrà a qui hagi llegit el seu article al Quadern . Així doncs, vostè és part del procés, com també és membre de la comissió de l'Any Masó, que tant ataca. Com és que llença pedres al seu terrat?

Raquel Lacuesta és doctora en Història de l'Art i co-comissària de l'exposició Rafael Masó i Valentí, arquitecte