Fe enmig del caos

En Pep Bonet és un jove mallorquí (1974) que fa uns anys va canviar la seva feina de windsurfista professional per la fotografia. És fàcil qualificar de radical aquest canvi si es té en compte que de tots els vessants de l'ampli ventall de la disciplina fotogràfica en va escollir un que no és gens confortable ni glamurós: el reportatge social a l'Àfrica sacsejada per conflictes bèl·lics i fuetejada per malalties com la sida. La seva irrupció al món de la imatge ha estat, però, afortunada des del punt de vista del reconeixement, que va aconseguir ben aviat gràcies, d'una banda, al compromís assolit en els seus treballs i, d'una altra, al fet d'haver-se presentat des d'un bon començament amb una veu ferma i molt personal.

En moltes de les seves aventures pel continent negre, Bonet ha estat acompanyat per Sergi Agustí, amic i col·lega que progressivament ha anat deixant de banda la imatge estàtica per abordar treballs videogràfics que tenen la mateixa inquietud temàtica que els projectes de Bonet. Diumenge a la nit, el Doc's, l'espai dirigit i presentat per Joan Rufas que Barcelona Televisió dedica al gènere documental (cada entrega s'estrena els diumenges a les 22.30, es passa una hora més tard per la xarxa de televisions locals i BTV el redifon els dimarts a les 16.00), va emetre Faith in chaos, un breu (17 minuts) però intens reportatge de la feina de Bonet a Sierra Leona rodat per Agustí l'any 2003 i premiat als festivals Sólo para Cortos (Barcelona, 2005) i Actúa (Madrid, 2006).

Faith in chaos es presenta com "la posguerra a Sierra Leona a través de la fotografia de Pep Bonet". El documental està estructurat en tres parts, que corresponen a diferents reportatges realitzats per Bonet entre l'abri l i l'octubre de l'any 2003 al país, malmès per una cruenta guerra civil de 10 anys de durada (1991-2001). Comença en una escola per a nens cecs, molts dels quals ho són per causa de les atrocitats que van patir durant el conflicte fratricida. Continua amb el seguiment d'un equip de futbol compost per 22 veritables atletes, amb la particularitat que tots ells són mutilats de guerra. I acaba amb el retrat de les duríssimes condicions de vida en un psiquiàtric de Freetown. No hi ha transició entre cada episodi, ni tampoc locució que els expliqui. La comprensió es confia, de manera ben encertada, a la capacitat de les imatges de parlar per elles mateixes; el so ambient n'acaba de fer la composició de lloc. I, només breument, el fotògraf es posa davant la càmera per parlar d'algun aspecte de la seva feina.

El reportatge és un testimoni excepcional de la tasca d'un reporter gràfic. L'espectador està veient l'escena des del mateix punt de vista que es reflecteix finalment a les fotografies, i té l'oportunitat de seguir-ne el procés de treball, la familiaritat amb què el fotògraf es relaciona amb els personatges retratats (els nens cecs l'anomenen "uncle Pep", un dels malalts del psiquiàtric li demana que li regali la càmera...). Les mateixes fotografies, en blanc i negre, formen part del documental, rodat en color, perquè s'hi inclouen com un fotograma més. Però el talent de Bonet no eclipsa la capacitat d'Agustí d'oferir el seu propi punt de vista, d'aproximar-se, sense dramatismes però alhora amb una gran sensibilitat, a la realitat dels supervivents de la guerra de Sierra Leona. Uns supervivents que, com diu el títol del documental, es mouen entre la misèria i l'esperanca, capaços de mantenir la fe enmig del caos.