Pare, papa i patró

No ho tenien fàcil el director Antonio Hernández ni el guionista, l'escriptor Piero Brodato, per intentar donar dels Borja una visió equidistant de la llegenda negra construïda al voltant dels membres de la família valenciana així com d'aquells que han pretès exonerar els excessos de Roderic de Borja, el papa Alexandre VI, amb el pretext que l'època era la que era. Tampoc no els resultava fàcil fer-ho segons les premisses de partida que tant se solen oblidar quan l'espectador d'a peu s'apropa a una pel·lícula. Perquè aquí la producció dictava que, abans de tot, es tractava de realitzar un pulcre treball d'ambientació històrica, però sense el pressupost que sempre implica una reconstrucció d'època en la qual s'haurien de poder veure batalles, llampants uniformes reunits per milers o afanoses càrregues de cavalleria.

Tampoc no es tractava de posar en peu una visió fèrriament personal sobre l'oposició espiritualitat-poder -com sí va fer uns quants anys enrera el gran Ermanno Olmi en la que potser sigui la millor pel·lícula contemporània sobre el Renaixement: El oficio de las armas-, sinó d'apanyar un discurs atractiu per a plateas àmplias, inclosa la televisiva (cal recordar que la pel·lícula és un encàrrec d'Antena 3 TV), a la qual es veurà dintre de poc. Tot això sense renunciar als aspectes truculents que Roderic de Borja va propiciar amb el seu desaforat culte al poder i a la supervivència de la seva família, amb les seves apetències desencadenades i amb la seva descarada utilització dels seus propis fills per ampliar la turbulenta empresa de control sobre Itàlia.

Així és, crec, com cal considerar la pel·lícula: com un discurs amb destinació popular sobre els excessos de poder i dels sentits, però tenint ben en compte que la llegenda negra que va caure sobre els derrotats Borja fou ordida sols perquè ells van ser els perdedors (ni tans sols Lucrècia, que finalment es va salvar de la decadència familiar a la seva cort de Ferrara, va tornar a gaudir mai d'un poder digne de tal nom), i no sols això.

Al cap i a la fi, els Borja eren sols uns estrangers que havien prosperat massa en el si d'una societat tancada, la de les famílies italianes que controlaven històricament el papat, que van tolerar malament uns excessos que no eren molt diferents dels que havien practicat els que els havien precedit... i que van continuar practicant els que els van succeir.

L'efectivitat de la pel·lícula rau doncs -com passa també en un altre film contemporani que reconstrueix el referent històric amb maneres insòlites, el Tirant lo Blanc de Vicente Aranda- en haver entès que els conflictes humans convocats, encara que sigui tancant-los entre quatre parets, tenen suficient força com per no restar gens ni mica l'interès del públic. És aquí on emergeix el geni poderós de Lluís Homar; perquè ell fa d'aquest patró immisericordiós, d'aquest papa venjatiu, d'aquest desenfrenat vividor, un personatge de carn i ossos, una mena d'El padrino renaixentista, aquest mecenes de les arts que no dubta a utilitzar els seus éssers més estimats amb un fi trascendent, la glòria del resplendent nom de la seva família. I com passa també al Tirant, al final, les batalles, l'espectacularitat i el colorit de la soldadesca és el que menys importa, perquè n'hi ha prou per a esglaiar-se davant els excessos borgians amb un bon grapat d'actors, quatre vestits d'època i una ànsia il·limitada, malèfica, de poder: al cap i a la fi, el que contemplem a Los Borgia és al Monstre en estat pur. Pero no qualsevol monstre, perquè convé recordar, com el Orson Welles / Harry Lime d'El tercer hombre, que gents com els Borja, amb el seu despotisme, ajudaren a produir el més impressionant moment de l'art occidental, mentre que els suïssos, en 500 anys d'assenyada demòcracia, només van perfeccionar la xocolata a la taça.