Àlbum de fotos

El coleccionista

de nubes

Ciuco Gutiérrez.

Galeria Alonso Vidal

Fontanella, 13, soterrani.

Barcelona.

Fins al 30 d'octubre

Un lloc especial

Fiona Morrison.

Galeria Joan

Prats-Artgràfic

Balmes, 54, Barcelona.

Fins al 17 de novembre

A future life

Hannah Collins.

Galeria Joan Prats

Rambla de Catalunya, 54.

Barcelona.

Fins al 11 de novembre

Fotografies

Jean-Baptiste Huynh.

Galeria Joan Gaspar

Plaça del Dr. Letamendi, 1. Barcelona.

Fins al 30 de novembre

Fotosaurio

Carlos Saura.

N2 Galleria

Enric Granados, 61.

Barcelona.

Fins al 11 de novembre

Des que va néixer la fotografia, ja fa més de 180 anys, ha compartit protagonisme amb la pintura, i juntes han patit problemes d'imatge i d'identitat. Es van disputar la representació fidel del món i va guanyar la fotografia. Llavors, la pintura, deslliurada de la servitud imitativa, es va endinsar en les formes pures i les idees. Però sempre mantindrien una relació de competitivitat i, alhora, de simbiosi. L'aparició del cinema els seria un cop fort del que encara avui no acaben de ser-ne prou conscients. Les galeries d'art barcelonines, en una mena de cop d'efecte de doble pistonada, han obert la temporada en dues tongades, amb 15 dies de diferència. I a la segona fase, la fotografia ha adquirit una gran prioritat amb un ampli ventall d'estils i procediments que es complementa amb altres iniciatives com la retrospectiva de Pere Formiguera a la Fundació Caja Madrid, que coincideix amb la de la galeria Fidel Balaguer, o les Trobades Africanes de la Fotografia -Bamako '05- del Centre de Cultura Contemporània (CCCB).

Alonso Vidal, procedent de la desapareguda Berini, té l'establiment en un curiós soterrani d'elaborada volta catalana, al carrer de Fontanella, on ara exposa el fotògraf Ciuco Gutiérrez (Torrelavega, 1956), també de l'esmentada antiga galeria del Born. La sèrie d'El coleccionista de nubes, que s'exposa simultàniament a Madrid, es basa en la fascinació que, de sempre, Gutiérrez ha tingut pel cel terrenal. Metàfores, colors artificiosos fets amb tints naturals, reflexos i dobles exposicions sobreposant imatges antagòniques, i un to lleugerament kitsch són el leitmotiv d'unes vistes d'arreu del món homologades pels núvols compartits i l'anonimitat dels temps moderns.

Les superposicions en un mateix negatiu també són una de les constants d'Un lloc especial, de Fiona Morrison (Andorra la Vella, 1970), una artista procedent de la pintura que, d'uns anys ençà, ha fet un gir cap a la fotografia. A l'Artgràfic, Morrison ha penjat ampliacions de gran format, fetes en 35 mm i revelades amb el sistema tradicional, muntades com sempre s'havia fet -abans dels suports d'alumini i les impressions digitals- sobre un tauler rígid i sense vidre ni emmarcar. És un homenatge als artistes catalans amb els que segurament ella ha tingut més contacte: Ràfols Casamada, Perejaume, Llena, Borrell, Plensa, Chancho, Rossell, Zush... i també un Tàpies cada vegada més difícil de copsar en la seva espiritualitat zen de missa de dotze, tal com, sorneguer i murri, li retreia Joan Brossa.

En un sentit invers, de la fotografia a la pintura, se situa l'obra actual de Hannah Collins (Londres, 1956), feta amb negatius de plaques de grans dimensions, manipulades per ordinador i, finalment, impreses sobre llenç, com si es tractés d'un quadre. A Joan Prats hi té dues sèries que no tenen massa a veure entre elles. L'una del 1999, en blanc i negre, remet a la fotografia dels anys vint i trenta; l'altra, que posa títol a l'exposició, té un aire més existencial amb les enormes vistes desolades de La Laboral a Gijón, una universitat de l'època franquista totalment abandonada, que a les parets de la galeria projectada per Sert adquireixen la qualitat d'instal·lació.

Joan Gaspar dóna a conèixer per primera vegada al país l'obra del franc-vietnamita Jean-Baptiste Huynh (Châteauroux, 1966), que obrirà una gran retrospectiva a París, a l'École National des Beaux-Arts, coincidint amb la FIAC i Paris-Photo. De tècnica impecable i nítida fins al moll de l'os, Huynh se situa en la tradició més clàssica de la fotografia -amb natures mortes, flors i persones-, propera al malaguanyat Mapplethorpe però sense el fascinant element pornogràfic. De totes maneres, amb Huynh ens podem passar hores embadalits contemplant un parell de ciclàmens, una fulla o l'hipnòtic clatell d'una geisha, hieràtica i perfecta.

El cineasta Carlos Saura es va fer famós els darrers anys de la dictadura amb La caza, Ana y los lobos i La madriguera, entre d'altres. Uns films afectats i plens d'el·lipsis i metàfores, de coses que no es podien dir en una Espanya posada de moda a fora mentre a dintre patia una repressió asfixiant. Mort Franco, Saura va perdre la sobrevalorada aura d'oracle i es va diluir. Fotosaurio, l'exposició de fotos pintades que presenta a N2 d'Ignacio de Lasaletta -que també obre espai a Madrid amb el mateix-, no té un títol molt seriós i sembla una activitat per atreure la premsa i el gran públic. Naturalment, el dia de la inauguració i el còctel la sala era plena de gom a gom.