Sis paraules massa dolces

La decisió de Brandes

Eduard Márquez

Empúries

Barcelona, 2006. 125 pàgines

La literatura no ofereix solucions per cap circumstància concreta de la vida, però sap plantejar uns bons interrogants i és capaç de desplegar un problema moral amb una simplicitat infinita i fer que el lector cregui que posseeix amb una certa claredat una interpretació personal del món: es tracta llavors d'acompanyar a l'heroi en les vicissituds i els avatars que experimenta mentre va dilucidant els diferents conflictes circumscrits al dilema que l'atabala. Situat en una posició extrema, ha de triar entre el sí i el no, entre el bé i el mal, entre la derrota dignificant o el triomf denigrant, entre la valentia de saber-se fidel a si mateix a pesar de totes les adversitats que el puguin malmetre o la covardia de trair-se i obtenir una sèrie de guanys físics i materials. Aquest argument clàssic és el punt el partida sobre el qual Eduard Márquez (Barcelona, 1960) organitza La decisió de Brandes, una novel·la intel·lectualment ambiciosa basada en un episodi real protagonitzat pel pintor Georges Braque durant els anys del domini nazi: Braque va rebre un dia la visita d'Andreas Hofer, que treballava a les ordres de Göring, i va escoltar com li feia la proposta d'intercanviar una pintura de Lucas Cranach que tenia en propietat per l'obra pictòrica seva que el règim nazi li havia requisat. Márquez transforma a Braque en un fictici Brandes i, a partir de l'anècdota real, construeix una novel-la que es manté inamoviblement subjecta a la cita que encapçala el llibre, "Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos". La decisió de Brandes especula sobre els enigmes de la creació artística, se submergeix obsessivament en els meandres de la reconstrucció de la memòria personal, i se centra sempre sense defallir en els petits actes quotidians que poden certificar la realitat d'una resistència particular contra els actes indignes de l'atzar històric.

La pregunta que es fa de seguida el lector quan comença la narració que Brandes escriu en primera persona és si s'acaba o no sotmetent al xantatge de Göring, però ben aviat es constata que el narrador, potser perquè ja sap la resposta que va donar, s'entusiasma molt més per explicar amb veu d'artista sensible els episodis i les peripècies de la seva vida -l'educació familiar, les relacions sentimentals, l'itinerari de la vocació pictòrica, el pas per les trinxeres durant la I Guerra Mundial, les històries de la seva dona quan era presa en un camp d'extermini, l'evolució de la malaltia que el devora mentre va desgranant el fil dels seus records-; deixant de banda que tot l'anecdotari sona com si fos una música escoltada moltes vegades durant una tarda d'avorriment, el que més pot arribar a cansar és el lirisme mel·liflu de cada escena ("Mentre passejàvem, em mostrava tot el que jo no hauria descobert mai sol. No estaria gens malament tenir sempre algú al costat que ens ajudés a mirar i a comprendre el món. Si més no, quan el desconcert o la basarda ens arracona al fons de nosaltres mateixos"), la sentenciositat òbvia ("Seria perfecte que la vida fos tan fàcil d'esmenar com un dibuix. Potser, amb menys errors, no en trauríem tant de profit, però seria una bona manera d'estalviar-se un munt de maldecaps"), l'anàlisi profunda, en fi, del sentiment amorós ("Costa d'acceptar que algú a qui s'ha estimat amb bogeria pugui convertir-se en un estrany. O pitjor que en un estrany: en un enemic"). Tenint en compte l'abast de les reflexions de Brandes, s'ha d'agrair que no s'hagi volgut enriquir el text amb l'execució gràfica d'alguna de les pintures que es descriuen. A La decisió de Brandes cada element persegueix pulcrament la bellesa, l'instint creatiu, el conflicte moral tortuosament representat, la memòria sembla el cau de la felicitat, i els remordiments una eina imprescindible per a l'autoconeixement, però al final el que triomfa amb força és la inversemblança narrativa, una atmosfera carrinclona, i la certesa d'haver perdut el temps amb una lectura que prometia grans conflictes de l'ànima i que tan sols ofereix els racons poètics d'una ànima trivial.

No cal precisar quina decisió tria Brandes per si hi ha algú que emprèn la lectura de la novel·la, però sí que cal recordar que Chesterton deia que en cada llibre normal i corrent hi ha enterrades en algun lloc del text cinc o sis paraules amb les quals s'escriu tota la resta. A La decisió de Brandes podrien ser art, bellesa, memòria, amor, mort i dignitat, però Eduard Márquez les ha dulcificat excessivament, sense oferir cap solució i esquivant el problema moral.