La Mercè, inventar la ciutat i la festa

La festa d'una ciutat és el mirall de la vida de la gent que hi viu, en reflecteix les virtuts i vergonyes. Per aquest motiu podem entendre la festa com un mirall de la ciutat, un mirall que desdibuixa o retoca la realitat, però que permet també veure-hi més enllà, com si entréssim en l'inconscient col·lectiu. Una ciutat no es pot abastar amb una única mirada, cal una observació múltiple per comprendre la complexitat que conté. Observant la festa, doncs, observem la ciutat perquè amb la festa la ciutat s'inventa a si mateixa.

Barcelona ha inventat cíclicament les seves festes. La història de la ciutat i del país influeixen decisivament en el model festiu. El 1859 Barcelona aprova el Pla d'Eixample; el 1861 els obrers catalans demanen a les Corts la llibertat d'associació, aquell any crema el Liceu. El 1868 se suspèn la processó de la Mercè a causa dels incidents contra Isabel II, però hi ha teatres i envelats on s'hi fan balls. Barcelona celebra el 1870 el primer congrés obrer d'Espanya, és l'any de la Revolta contra les quintes. El 1871 l'Ajuntament de Barcelona s'implica decididament en l'organització de les festes de la Mercè. Des del 1872, any en què Rius i Taulet impulsa des de l'ajuntament barceloní el que havien estat unes festes de barri, la Mercè ha passat per moments brillants com en aquell mateix any, en què s'engalanaven prop d'un centenar de carrers, fins a moments de suspensió per epidèmies o guerres. Les societats de ball barcelonines plantaven envelats a la plaça de Catalunya, el Liceu s'engalanava per acollir els més lluïts concerts i balls, el Prado Catalan programava balls de societat i concerts de l'Euterpe de Clavé a la seva seu del passeig de Gràcia. El 1879 la filoxera destrossa la vinya catalana. A les acaballes del segle XIX, Barcelona trenca muralles i es mostra al món com la fàbrica d'Espanya en una exposició universal, la ciutat ha estat l'exponent dels avatars del seu temps i ha reforçat la seva funció de capitalitat.

L'any 1902, quan els obrers de Barcelona celebraven la seva vaga general revolucionària reivindicant la jornada de vuit hores, el jove regidor de festes Francesc Cambó reinventava una Mercè que volia ser "la festa major de Catalunya", incorporant-hi elements festius d'arreu de la geografia catalana: xiquets de Valls, gegants, cobles empordaneses, diables i bèsties de foc... Barcelona creava un model festiu per enèsima vegada i retornava multiplicats i amplificats aquests elements, rearmant-los d'una càrrega simbòlica nova. Ara ja no eren gegants, cobles i xiquets d'un poble o vila concreta, ara ho eren de tot Catalunya. La sardana supera llavors l'àmbit geogràfic de l'Empordà, els castellers celebren concursos a Barcelona, els gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar guanyen el primer concurs de gegants... La festa havia estat de nou inventada.

L'any 1904, el programa de la Mercè presentava una variada programació. Els mercats municipals oferien balls en els diferents barris, hi havia cucanyes, jocs nàutics, focs artificials a les cruïlles dels principals carrers d'arreu de la ciutat i actes oficials d'inauguració d'espais i serveis públics. Era una festa que abastava un àmbit territorial molt ampli i que es repartia per la ciutat que acabava d'annexionar-se els municipis del Pla a canvi d'una aportació de cent mil pessetes al govern de la reina regent Maria Cristina, per a les despeses de les desastroses guerres colonials de Cuba i les Filipines. La festa recreava i delimitava els nous espais per a la nova ciutat en què s'havia de convertir Barcelona.

La Mercè era -i és- sovint un instrument per mostrar als barcelonins un ideal de ciutat concebut des de l'ajuntament, una ciutat que creixia i incorporava els municipis del voltant convertint-los en "El Distrito de las Afueras", una ciutat que tenia vocació de capital d'una nació sense estat, que no tenia pressupost de capitalitat i que havia d'inventar esdeveniments de forta càrrega simbòlica i institucional per tal d'espigolar subvencions a les institucions dels centres de poder estatal: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs de l'Olimpíada Popular de 1936, les Olimpíades de 1992, el Fòrum Universal de les Cultures 2004...

L'edulcoració municipalista duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines va prohibir el Carnaval, reconduint la seva Rua en la Cavalcada de la Mercè i posant-la al servei del model porciolista de la gran Barcelona, reinterpretació eufòrica i especulativa de models anteriors; va exercir el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals van experimentar un important creixement com a moments de liberalitat de difícil control al carrer.

La sibil·lina intervenció de l'ajuntament franquista va anar apagant de mica en mica els focs de la Nit de Sant Joan com una pluja fina, amb l'estratègia de donar prioritat al cotxe i a l'ús privat de la via pública a la ciutat, una rèmora franquista que encara està en plenitud d'ús normatiu -per activa i per passiva- en l'ajuntament democràtic.

Barcelona crea model festiu i la Mercè n'és l'actual paradigma. La ciutat exerceix de capital acollint i reinventant els elements festius d'arreu i retornant-los transformats i adaptats al moment en què es viu. La proliferació dels correfocs n'és un exemple. El Correfoc de la Mercè venia a ser una recreació laica de les antigues processons i cercaviles on apareixien diables i bèsties de foc; va ser una gran novetat als anys vuitanta, quan va introduir-se a la Mercè de la mà d'un grup de creadors artístics, gent del teatre de carrer i estudiosos de la festa que van influir en el poder municipal de la primera etapa democràtica de la Transició postfranquista. El territori festiu es va encorsetar premeditadament en el nucli antic del centre de la ciutat, desatenent les peticions del moviment veïnal d'ampliar la Mercè als barris en un moment en què els partits polítics de l'esquerra abandonaven les associacions de veïns i instal·laven els seus líders en els càrrecs de responsabilitat municipal. En aquella època de recuperació democràtica del carrer van créixer les trobades de gegants, les colles de grallers, les sardinades populars i un munt de tradicions i costums com si fossin de tota la vida. Pertot arreu es podien veure castellers, grallers o bastoners vestits amb una mena d'uniformes que volien recrear una estètica de tradició catalana amb pantaló blanc, faixa i barretina, faldellins de roba de folre de colors blau elèctric i roig intens, mocadors de fer farcells, espardenyes de beta i un llarg etcètera que omplia carrers i places d'una nova semàntica per a uns símbols ja usats abastament en altres èpoques.

Als pobles, viles i ciutats de més tradició festiva no hi mancaven els erudits locals, que sorgien com els bolets per preservar o recuperar, deien, les tradicions més insòlites. Els balls de cavallets, panderetes, serrallongues, cintes, nans, gitanes, amb tota mena de cascavells, faixes, gorres, boines, barretines i indumentàries peculiars d'origen incert es prodigaven a les festes majors, comarca a comarca.

Ja cap a finals de la dècada dels noranta, l'abast territorial simbòlic de la festa de la Mercè s'estén als Països Catalans i a la Mediterrània, fent especial atenció al Magrib; és el moment dels cavalls menorquins, dels moros i cristians valencians, les confraries sagrades del Marroc i els sbandierattori italians. La festa s'expandeix doblant literalment el seu àmbit territorial, incorporant amb valentia nous espais com la Rambla del Raval, amb una programació estable i de qualitat en un barri vell caracteritzat per la forta immigració. És també en la darrera etapa de la Mercè quan s'incrementa el paper de les organitzacions no governamentals, amb experiències com el Passeig de les Persones coincidint amb l'etapa immediatament anterior a la celebració del Fòrum Barcelona 2004. La Mercè és avui una festa altament participativa, que aplega en la seva organització un elevat nombre de ciutadans actius i organitzats, els quals cooperen amb l'Ajuntament de Barcelona en un model festiu ordenat i pautat, i que és socialment acceptat. La festa sedueix un elevat nombre de ciutadans, que la celebren acudint massivament als actes programats. La Mercè afavoreix l'expressió simbòlica de la barcelonitat individual i col·lectiva, però és també un instrument de transmissió cultural des del poder municipal, el qual utilitza la festa per emetre missatges i models de conducta ciutadana. La Mercè ha divertit la gent de Barcelona, l'ha fet ballar i festejar carrer amunt i Rambla avall en una experiència generalitzada i redistributiva de democratització de la cultura. Els carrers i les places s'omplen a vessar de gent que passeja, gent que ha esdevingut el principal element de la festa.

Josep Fornés i Garcia és antropòleg i director de programes del Museu Etnològic de Barcelona.