Gitanos d'avui

Ser gitano no ha estat mai fàcil. Fa sis segles que els romà -així s'anomena als gitanos en la seva llengua pròpia, el romanó- van arribar a la Península Ibèrica, i només el fet d'haver conservat una identitat i una cultura pròpies, després d'haver suportat en aquest temps dures persecucions, repressió, assetjaments i un racisme que no s'atura, ha de ser considerat com un miracle de supervivència. Parlar de la identitat gitana en ple segle XXI tampoc és una tasca senzilla. La majoria dels aproximadament 12 milions de gitanos que viuen al món ho fan a Europa, on formen la minoria ètnica cultural més important. Però, segons Thomas Acton, profesor d'Estudis Gitanos a la Universitat de Greenwich (Regne Unit), hi ha més de 100 grups diferents de gitanos arreu del món, i cap d'ells pot atribuir-se l'exclusivitat de ser el veritable poble Rom. Malgrat les diferències, tots són i se senten gitanos, encara que no sempre sàpiguen expressar amb paraules aquest sentiment. De manera oficiosa -i les xifres sobre població gitana sempre ho són- hi ha aproximadament mig milió de gitanos arreu d'Espanya, la majoria dels quals resideixen a les comunitats autònomes d'Andalusia, Madrid i Catalunya. Són dades aportades per l'Estudi sobre la població gitana de Catalunya, publicat pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya, molt útils, tot i que els esforços fets a fi de saber quants gitanos hi ha a Catalunya ofereixen xifres que oscil·len entre els 30.000 i els 60.000, segons les fonts -la majoria viuen en medis urbans, a les ciutats més grans o a les més properes a l'àmbit metropolità de Barcelona.

"Hi ha molts pares temorosos que, pel fet d'estudiar, els seus fills siguin menys gitanos"

"Vull ser un ciutadà més de la Catalunya plural, amb els mateixos drets i deures"

Lluitar contra el model de societat consumista és una altra de les seves preocupacions

"La lluita més necessària és aconseguir que a l'escola es parli de la cultura gitana"

Serveixin aquestes dades per situar, mínimament, la presència gitana a casa nostra, però no és aquest l'objectiu del present reportatge. Tampoc ho és descriure i analitzar la situació de pobresa, els problemes de feina, habitatge i salut que pateixen, o les seves necessitats en l'àmbit de l'ensenyament, la formació professional o la projecció cultural. Qui desitgi conèixer quina és la situació real del poble gitano només ha de posar-se en contacte amb les associacions gitanes, cada cop més actives, que existeixen per tota la geografia catalana, o bé anar a la Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), amb seu a l'Hotel d'Entitats (Concili de Trento, 313). I si necesita dades d'àmbit estatal i internacional, a la Unión Romaní (www.unionromani.org).

La pretensió d'aquest reportatge és apropar-se a una definició, de les moltes possibles, de la identitat gitana, i fer-ho des de l'òptica de la joventut, a través de les idees i les confessions de quatre joves gitanos que, tot i que formen part, amb més o menys grau d'implicació, del moviment associatiu gitano català, parlen a títol personal i sense cap ànim de pontificar.

¿Què és ser gitano? "Aquesta és la pregunta del milió", diu Maite Heredia, antropòloga, filla d'un dels pioners del moviment gitano català, Manuel Heredia, i membre de l'Associació Gitana de Sabadell. "Respondre aquesta qüestió és tan complicat com explicar què és ser català, i si no, fixa't en les discussions sobre la identitat catalana que suscita la figura del candidat del PSC a lapresidència de la Generalitat, José Montilla", diu riallera. "Ser gitana és sentir-se gitana i viure els valors de la cultura gitana, com el respecte als més grans, el valor de la família, la solidaritat. I per molt que la societat canviï, mentre ens sentim orgullosos de ser gitanos, la identitat gitana seguirà existint. Estudiar m'ha donat coneixements per reivindicar millor els meus drets. Encara hi ha molts pares temorosos que, pel fet d'estudiar, els seus fills corrin el risc d'apaiar-se, siguin menys gitanos, en definitiva, i no és així. Jo no em sento menys gitana pel fet de tenir estudis".

Als 30 anys acabats de fer, casada i amb dos fills, de 4 anys i de 18 mesos, Maite Heredia treballa actualment, amb una beca d'investigació de la fundació Jaume Bofill, en un projecte sobre noves tecnologies i promoció gitana que, precisament, ella concep com a una eina útil per difondre els valors culturals del poble rom. "El projecte és crear un portal a Internet sobre cultura gitana. Quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona no havia vist un ordinador en la meva vida, i ara sóc una gran amant de les noves tecnologies. Internet és una eina fàcil d'usar per als nens gitanos, i pot ajudar molt a l'hora de mostrar la realitat gitana".

Viure entre tradicions mil·lenàries, costums i lleis que es transmeten oralment de generació en generació i, alhora, ser una jove dinàmica, del seu temps, emprenedora, que concilia treball i maternitat, és la cosa més normal del món per a la Maite, que es considera un exemple més, com ho són els seus pares, del bon funcionament dels matrimonis entre gitanos i paios, i no es cansa de posar de relleu la importància vital de la família en el món gitano. "El sentit de la família gitana és una de les qüestions essencials de la nostra identitat, la unió familiar, que fa imprescindible el fet d'anar a l'hospital quan un familiar està greu, tot i que molts no ho entenguin i ho vegin com un problema. La manera d'expressar aquest sentiment d'amor familiar és pròpia del gitano, així de senzill".

El poble rom respira la seva cultura i la necessita per seguir vivint. Costums, art -el flamenc és la seva principal aportació, però no l'única, i aquí hi ha la insubstituïble rumba catalana-, gastronomia -el potatge gitano és el plat estrella-, es barregen amb un sistema de valors i una història comuna que forma part del ser i sentir-se gitano, tot i que les situacions de marginació han motivat que la seva cultura hagi estat més mirall que finestra. "El que és trist és que la gent tendeix a confondre aspectes típics de la marginació -pobresa, barraquisme- com si fossin propis dels gitanos", es lamenta. "També hi ha gent que cau en el tòpic que tots els gitanos saben cantar i ballar, o no són gitanos. S'han d'eliminar els prejudicis i tòpics que pesen sobre nosaltres", insisteix la Maite.

La societat majoritària avança a ritme vertiginós. La vida gitana també avança, però molt més lentament. Els seus oficis tradicionals -tractants de ramat, artesans de la forja i el vímet, esquiladors- ja formen part de la història. Actualment, l'ofici majoritari que exerceix el poble gitano a Catalunya és la venda ambulant (el precentatge arriba gairebé al 40%, segons l'Estudi sobre la població gitana de Catalunya). L'hostaleria, la construcció i la feina com a jornalers en el camp són altres exemples de les poques sortides laborals per a una comunitat que manté encara elevats índexs d'analfabetisme i en la qual pocs, molt pocs, arriben a cursar estudis superiors (només un 0,2% ha finalitazat una carrera universitària, i un 0,46% l'està seguint, segons l'informe esmentat).

"La clau del nostre futur es troba en l'escola, però perquè els nens i nenes gitanos vegin l'escola com alguna cosa seva és necessari que la seva cultura també estigui present a les aules, ni que sigui mínimament. Així se superarà la reticència d'alguns pares, que tenen por de portar els seus fills a una escola que no respecta les seves creènces i valors", afirma Pere García Giménez, de 31 anys, agent intercultural i president de la Coordinadora de Joves Gitanos de Catalunya, a més de portar la vocalia de Joventut de la FAGIC.

Casat des dels 18 anys amb una gitana -tenen dues filles, de 9 i 3 anys-, Pere García porta amb orgull i emoció el fet de ser nét de l'entranyable Tío Peret, un dels impulsors del moviment gitano europeu i de l'associacionisme a Barcelona, a començaments dels setanta. Barcelona, de fet, va ser el bressol de l'associacionisme gitano, que va néixer al si de Cáritas Diocesana i va tenir en la planta refinada, les bones maneres i la saviesa del Tío Peret el seu home de respecte més emblemàtic -a la comunitat romaní mai no han existit patriarques, terme encunyat pels mitjans de comunicació per simplificar el lideratge dels ancians, que desenvolupen un paper d'autoritat essencial en l'aplicació de la llei gitana.

"No es pot definir què és ser gitano", diu el Pere amb veu pausada i un somriure franc. "Vivim a Catalunya des de fa sis segles i en la nostra identitat hi ha la petjada dels nostres avantpassats. És un sentiment clar, tot i que jo no el sàpiga explicar, i el que vull és ser un ciutadà més de la Catalunya plural, amb els mateixos drets i deures. Al meu barri, Hostafrancs, i a Gràcia, els gitanos sempre hem parlat català, amb absoluta normalitat", comenta.

El preocupa molt la imatge distorsionada del seu poble que ofereixen els mitjans de comunicació.

"Gairebé no reflecteixen els valors de la cultura gitana, només sortim a la televisió lligats a la crònica de successos, com si cada cop que un gitano comet un delicte el cometéssim tots. Pel mal cap d'un, ho paguem tots. És molt injust", diu pausadament, sense perdre mai el somriure.

A Pere li agrada fer-se preguntes sobre la seva identitat, voldria aprendre en profunditat el romanó, llengua comuna dels gitanos de tot el món, i veure com torna a agafar importància entre els joves la seva variant espanyola, el romanó-kaló. "Es necessiten més eines per fer créixer l'autoestima i poder dir als més petits que estudiant podran ser el que vulguin, advocats, metges, models o esportistes. Que no estan predestinats a una determinada vida pel fet de ser gitanos, sinó que poden aspirar a ser el que vulguin, sense que això signifiqui deixar de ser gitanos. Per això és esencial que la cultura gitana entri a les aules", diu el Pere.

Lluitar contra el model de societat consumista que els joves veuen habitualment a la televisió és una altra de les seves preocupacions. "Els gitanos no deixaríem mai els nostres avis en un asil, ni sacrificaríem la família per l'egoisme personal. La societat majoritària fomenta l'individualisme ferotge mentre que la nostra cultura es basa en la solidaritat, el benestar i la felicitat de la teva gent".

Una altra lluitadora nata, que es rebel·la davant la injustícia, la discriminació i qualsevol altra forma de racisme, és Maria Rubia, de 33 anys, soltera, mitjancera i dinamitzadora cultural en una escola, i membre del Secretariat de Promoció Sociocultural del Gitano Català. "És més difícil ser dona i gitana, patim una doble discriminació, ens exigeixen la capacitat de ser actuals i no deixar de ser gitanes. Però a pesar de les dificultats, cada cop hi ha més associacions de dones gitanes, perquè apostem més pel futur. La societat gitana va 50 anys per darrere de la societat majoritària. Hi ha més masclisme, però és que fa 50 anys tota la societat era molt més masclista. Hi ha temor a perdre certs valors, però la valentia és dir als més joves que la idea de progrés associat al llibertinatge no et fa progressar en res. Una altra cosa són els costums, però els valors, allò que es transmet de l'avi al nét, no canviaran".

La Maria afegeix més llum a la reflexió sobre la identitat romaní. "L'esperit gitano és tan lliure que no es pot encasellar. Ser gitano és un sentiment, compartir unes tradicions, el respecte i amor als avis, la importància de la família i la capacitat d'expressar els nostres sentiments lliurement, sense barreres. La gent pensa que tots els gitanos som iguals i no és així. Som els grans desconeguts. Hem adoptat tradicions i costums d'altres llocs, però sense trair la nostra identitat. Ens movem pel cor".

No suporta els prejudicis que associen perversament situacions de pobresa, marginalitat i delinqüència a la comunitat gitana. "La integració la dóna la posició social. No és el mateix la situació en un barri com Hostafrancs, amb una ferma tradició sedentària, que al barri de la Mina de Sant Adrià, fruit de la migració andalusa. En realitat, la interculturalitat fa por. Ho veiem a l'escola, en les cançons que canten els nens. Són tants anys de dir-los, 'alerta amb el gitano', que continuen amb el patró excloent. La lluita més necessària és aconseguir que a l'escola es parli de la cultura gitana, tot i que sigui només un dia a l'any. S'ha de dotar les escoles d'eines educatives fetes pels mateixos gitanos per aconseguir l'enriquiment cultural de tots, base de la convivència".

Només des de l'educació i la formació cívica es llimaran els conflictes quotidians de convivència entre famílies gitanes i paies. Abandonar hàbits i costums que no s'adeqüen a la forma de viure de la societat general és un altre repte per enderrocar prejudicis. Maria Rubia lluita dia a dia contra aquests mals hàbits a l'escola, però denuncia la manca de referents gitanos a les aules, que ajudarien els adolescents a fer aquest pas. "Un adolescent gitano està perdut en la rebel·lia, atrapat en un doble conflicte: no es reconeix en la cultura majoritària i els pares no saben donar resposta a les seves necesitats. Se'ls ha d'ensenyar que ser gitano no és llençar un paper a terra, ni saltar-se les normes de convivència, ni fer el que els vingui de gust. Si et vénen dient: 'no parlo català perquè sóc gitano', els has de fer veure que ser gitano no és ser un inculte i que han de parlar català. Els nens són com esponges, necessiten referents per canviar els mals costums. I saber que pel fet d'estudiar no deixaran de ser gitanos, sinó tot el contrari, els farà guanyar autoestima".