Unter den Linden

La més famosa de les avingudes de Berlín comença al Pont del Castell (Schlossbrücke) -construït per Schinkel, amb les baranes verdes de fosa entre daus de granit granat que sostenen pilars de marbre blanc, rematats per escultures, també de marbre blanc- i acaba a la famosa Porta de Brandenburg, un quilòmetre i mig cap a l'oest. Des del segle XVIII, que va ser traçada, ha estat l'artèria noble de la ciutat i va anar acollint una quantitat notable d'edificis oficials i representatius. Des del moment del seu traçat, hi van plantar til·lers, de manera que aquest arbres que floreixen ara, pel juny, i carreguen l'aire amb el seu perfum narcòtic, hi van ser abans que els edificis i ara hi tornen a ser, replantats després de la Segona Guerra Mundial, que va devastar l'avinguda. I com que la Porta de Brandenburg va ser frontera entre el Berlín de l'est i el de l'oest, l'avinguda va quedar en mans de la República Federal. Just abans de la famosa i emblemàtica Porta hi ha la Pariser Platz, que porta aquest nom en record de l'entrada de les tropes aliades a París, però no pas després de la darrera guerra, sinó després de la desfeta napoleònica. La darrera guerra va destruir aquesta plaça que tot just ara ha acabat de ser reconstruïda. I la reconstrucció s'ha fet -llegeixo i ho constato- amb una normativa arquitectònica estricta. No s'hi han permès façanes de vidre i s'hi ha imposat el criteri dels murs de pedra amb obertures i les alçades regulars. El resultat, espero que el temps ho embruti tot una mica, sona a fals, a maqueta. Cada vegada més veig que aquesta mena de cirurgies plàstiques, tal com passa en les persones, evaporen l'esperit de la veritat del pas del temps.

"La més famosa avinguda de Berlín comença al Pont del Castell i acaba a la Porta de Brandenburg"

He sortit de l'hotel, el Hilton de Gendarmenmarket, anodí i, això sí, confortable, i he caminat fins a Bebelplatz. He entrat a la catedral catòlica de santa Eduvigis, un edifici de planta rodona, amb una façana amb frontó i columnes, cobert per una gran cúpula verda d'aram oxidat. La guerra va ensorrar aquesta cúpula i va deixar la catedral mig destrossada. Ara, restaurada, impecable, mostra un interior d'aquell estil peculiar de l'art sacre nord-europeu dels anys setanta, simple però amb bons materials, despullat d'intenció, però una mica pesant. Quan n'he sortit, plovinejava. He reconegut, a la dreta, el teatre de l'Òpera, on fa dotze anys vaig veure un Wozzeck inoblidable, dirigit per Barenboim. A l'esquerra, hi tinc l'antic palau construït per al futur kàiser Guillem I, ara edifici universitari i, davant, Unter den Linden, just al punt on hi ha l'estàtua eqüestre de Frederic II. Darrere l'estàtua, els edificis de la Universitat i la Biblioteca. Sembla que vol sortir el sol. Una llum enteranyinada unifica les pedres velles i les noves dels palaus i els edificis restaurats, en difumina els contorns dels pedaços. Els til·lers, no pas encara molt grans, estan tots poncellats i esperen una mica d'ajut solar per florir. Em fa falta l'ensopiment que provoca la floria dels til·lers i així oblidar una mica aquesta realitat del Berlín actual, puixant de diners, entossudit en suturar ferides, carregat per un indefugible pes de culpa.

Torno a entrar a la Neue Wache. Em torno a emocionar amb la bellesa de l'edifici i amb la reforma que hi va fer Tessenow per convertir-lo, a finals dels vint, en monument als morts de la Primera Guerra Mundial. Torno a mirar-me la Mare amb el fill mort de Käthe Kollwitz i deicideixo, ja que hi sóc a prop, d'anar fins al Memorial de l'Holocaust, ja que, en certa manera, està relacionat amb aquesta escultura. Quan es va tractar de fer un memorial dels jueus morts en l'Holocaust, atès que aquest de la Nova Guàrdia ho era de tots els desapareguts en la guerra, algú va dir que ja era suficient, que els jueus ja hi estaven inclosos. Però els jueus van voler-ne un d'específic i, ara entra en joc l'escultura, van dir que la Mare amb el fill mort era una imatge massa catòlica, pel fet que estava concebuda com una pietà.

Però abans d'empendre la meva caminada sota els til·lers fins a Pariser Platz, vaig a prendre un cafè i a menjar un tros de pastís a l'Opernpalais, al costat de l'Òpera, un lloc deliciós, tranquil, paradís dels llaminers, una mica cursi, cal dir-ho, però ple de Gemütlichkeit.