Berlín

Torno a Berlín, al cap de dotze anys d'haver-hi estat per primera vegada. I la sensació que em produeix la ciutat és la mateixa: tranquil·litat i tristesa. I una estranya i intensa fascinació produïda per la seva fisicitat i la seva història. Hi ha ciutats tancades, ciutats en què la vida sembla transcórrer ran de carrer, als bars, a les botigues, a les voreres i a les places. A Berlín tinc la sensació que la vida, o com a mínim bona part d'ella, transcorre cap amunt. Berlín és una ciutat oberta. Berlín és una ciutat en la qual es veu sempre el cel. De dia i de nit, cosa que no passa en altres ciutats. A Berlín, pots seguir les nuvolades que es congrien en el blau una mica pastelat del seu cel diürn, blanques i grises. Pots veure com s'apilonen, com es fan espesses i com negregen, i pots preveure la pluja abans de sentir-la, freda sobre la teva pell. A Berlín, de nit, pots veure les estrelles tatxonar les grans llenques de cel de color blau de Prússia obscur que cobreixen els carrers i les places. I és que a Berlín els carrers són amples i les cases són baixes. I encara que darrerament hi han alçat tot de baluernes modernes, seguint la moda de l'urbanisme americà de grans centres d'oficines i comerços desordenats enmig d'esplanades informes, hi predomina el teixit de la ciutat històrica del divuit, del dinou, i començaments del vint.

"Berlín, ciutat trista, tranquil.la, sedant, entranyablement llunyana i pròxima alhora"

Berlín és una ciutat plena d'arbres, plena de l'aigua de rius, canals i llacs. I, entre els arbres, hi predominen els til·lers que, quan floreixen, perfumen els passeigs i els parcs i narcotitzen els vianants amb la seva olor sedant. Les voreres són amples i totes tenen el seu carril-bici, pavimentat de mangra. I el seu carril-arbres, pavimentat amb petites llambordes cúbiques de pedra. Els cotxes semblen rodar sense motor i, sota els arbres, les bicicletes llisquen amb la bonior suau de grans insectes.

He de confessar que m'agrada Berlín. Potser perquè és una ciutat trista. Aquesta tristesa que procedeix de la història: d'una dosi enorme de culpa soterrada i de la radicalitat de la seva destrucció. És impressionant caminar pels carrers i, en cada tirada de cases, descobrir-ne només una d'antiga. I pensar: aquesta es va salvar. Cases sòlides, de pedra, de quatre o cinc pisos, d'aquell estil que tant va influir en l'arquitectura de Josep Maria Pericas o d'Antoni Falguera, la d'abans dels anys vint. I si mires fotografies antigues, si recordes Germania, anno zero, de Rossellini, et meravelles que sota d'aquell immens munt de runa del Berlín destrossat, algú hagi estat capaç de retrobar-hi la traça dels vells carrers i les antigues places, els fragments dels monuments, els llenços de les façanes recremades i els carreus verolats pels esvorancs de la metralla. La tossuderia de la supervivència, l'esforç irrenunciable. Berlín, com un nou Sísif, no ha parat de carretejar pedres des del fons dels avencs de la culpabilitat fins als cims de la normalitat mínimament tranquil·litzadora. Per això sento que Berlín és una ciutat trista. Potser per això és, també, malgrat la immensa quantitat de diners que s'hi han enterrat per revitalitzar-la, una ciutat tranquil·la.

Berlín, encara, no és una ciutat turística. S'esforcen perquè s'hi torni, hi creixen els grans magatzems i hi proliferen els museus, però no hi ha aquelles masses que pots veure a Roma, a Londres o a París. Els caps de setmana hi ha visitants alemanys, això sí, peró no són els típics turistes professionals d'agència i ramat malvestit. Potser per això, també, la ciutat és tranquil·la. Els visitants com ara jo, que ens agraden els museus, hi som feliços perquè podem entrar a veure algunes de les meravelles que s'hi guarden sense haver de fer cap mena de cua. I fins i tot en els carrers comercials de més renom, el Friedrichstrasse o la Kurfürsterdamm, plens de reclams per a compradors compulsius, com també sóc jo algunes estones, malgrat ser animats, mai no t'hi sents oprimit per les multituds badoques.

I ara, en aquest final de maig, que el clima és fresc i la primavera encara conserva els darrers lilàs i fa esclatar les tofes dels primers rododendres, una mena d'oreig d'expiació acomplerta sembla encoratjar-te tènuement. Berlín, ciutat trista, tranquil·la, sedant, entranyablement llunyana i pròxima alhora.