Miralls trencats

Gent com nosaltres

Tres artistes holandesos

Galeria Esther Montoriol

Diputació, 339, Barcelona. Fins al 30 de juliol

Feedback

Santiago Picatoste

Galeria Senda,

Espai 2nou2

Consell de Cent, 292, Barcelona. Fins al 23 de juny

Manila

Ricky Dávila

Casa Asia

Diagonal, 337 Barcelona. Fins al 15 de juliol

Sabem per la psicoanàlisi que, tant en el nen com en l'adult, l'inconscient és un poderosíssim determinant del comportament. Si es reprimeix i es nega l'entrada del seu contingut a nivell de la consciència, la ment de la persona queda parcialment oprimida pels derivats d'aquests elements inconscients, o es veu obligada a mantenir un control tan rígid i compulsiu sobre ells que la seva personalitat pot resultar danyada seriosament. Per aquest motiu, l'art sempre ha servit com a lliberador, conducte ideal que permet accedir al material de l'inconscient.

En el seu encara no superat Psicoanàlisi dels contes de fades, Bruno Bettelheim argumentava que la creença comuna dels pares és que el nen ha de ser apartat del que més el preocupa: les seves angoixes desconegudes i sense forma, i les seves caòtiques, irades i fins i tot violentes fantasies. Molts tutors estan convençuts que els nens haurien de presenciar només la realitat conscient o les imatges agradables i que satisfan els seus desitjos, que haurien de conèixer només el costat bo de les coses. Però aquest món d'una sola cara nodriria la ment de manera unilateral, ja que la vida real no sempre és agradable. Els contes infantils solen plantejar, de manera concisa i imaginativa, un problema existencial.

De la mateixa manera, en les narracions adultes, visuals o escrites, descobrim que no existeix informació útil sobre el món extern de l'individu, i que aquestes ens parlen dels procesos interns que ocorren en la seva ment. És la literatura que ha educat al món, igual que les històries bíbliques, i els mites.

A l'exposició que inaugura avui la galeria Esther Montoriol, amb el treball de tres artistes holandesos, la idea d'un món caòtic i fantàstic apareix de manera vibrant i suggeridora, a través d'una col·lecció de dibuixos, pintures i escultures. Pietsjanke Fokkema (1960), Paul de Reus (1963) i Frans van Tartwijk (1963) participen d'una expressió comuna que té a veure amb una certa regressió de l'edat adulta a la infantil, una forma de considerar el problema de la recerca de la identitat. En el cas de Pietsjanke Fokkema, aquesta s'autorretrata com un personatge més dels seus dibuixos, juntament amb el seu fill petit ("A través del espejo", 2002), com un orgullós heroi en la història de la seva pròpia vida. L'artista és Alícia que, a la seva habitació, és protagonista passiva d'una història que transmet al seu fill sobre el que pot ser el seu futur si arriba a desenvolupar els seus potencials positius. El treball escultòric de Paul de Reus es més turbulent, i fa referència a les angoixes que assalten nens i adults en la seva lluita conscient o inconscient entre el principi de realitat i el principi del plaer. En les seves pintures, Van Tartwijk descriu escenes familiars, individus sols i parelles que ens recorden les nostres pròpies vides. La majoria d'aquestes persones posen despullades en escenes típicament cinematogràfiques, com actors solitaris, sols, reclosos en el guió d'una realitat impossible de torçar.

Potser el millor símbol per retratar avui la solitud humana sigui el d'una flor, una planta graffitejada que sembla disoldre's en les parets d'un paisatge urbà transgredit, com un enorme sexe ennuegat i ofegat en el seu bulímic i desassossegat apetit destructiu. Les pintures de Santiago Picatoste (Palma de Mallorca, 1971) semblen voler trencar l'infinit mirall de la rosa, que és una rosa, és una rosa, és una rosa...

Quaranta-cinc fotografies al voltant del rostre marcat de la megàpolis, Manila, ciutat ignorada, recorren les passes del fotògraf basc Ricky Dávila a Casa Asia. Subjecte / objecte i espai / temps són els quatre vèrtex del retrat d'una urbs fragmentada que representa un país, Filipines, composat per 1.500 illes, sempre fusionat entre orient i occident. Són "índex", petjades, en blanc i negre de transeünts anònims circulant pels carrers de la ciutat, com ara una prostituta, un boxejador, un venedor ambulant, nens, mares... confosos entre un passat colonial de més de tres segles (espanyol) i un present postcolonial (nor-damericà).