Quedar-se de pedra

El malentès

Albert Camus.

Traducció de Ferran Toutain

Fundació Teatre Lliure

Barcelona, 2006, sense paginació

L'edició hispànico-plural d'aquest mateix diari publicava, a les pàgines de Cultura de diumenge passat, una entrevista amb Catherine Camus, filla del Premi Nobel francès, que va presentar a Madrid, també dilluns passat, una nova edició de les obres del seu pare. Qualsevol ocasió és bona per parlar d'aquest home de gran categoria moral, gran severitat en qüestions d'ordre polític, i d'una amistat tan gran amb Jean-Paul Sartre com va ser-ho l'enemistat que van tenir-se després, a causa, entre altres coses, de les crítiques de Camus contra el gulag i l'estalinisme, i la massa tèbia i tèrbola actitud del Partit Comunista Francès durant els anys cinquanta. En aquesta entrevista, signada per Martí Font, la Camus hi deixava anar: "Quan va morir la meva mare, jo tenia 34 anys i van dir-me que m'havia de fer càrrec de la gestió de l'obra del meu pare. Jo era advocada. La vida va ser qui va triar; ens pensem que som amos del nostre destí, però ho som només en una molt petita part. Sempre he pensat que hem d'estar oberts a allò que la vida ens proposa". I es va fer càrrec, entre altres tasques, d'editar la novel·la que Camus portava en una maleta quan es va estavellar el cotxe en què viatjava en companyia de l'editor Gallimard, l'any 1960: Le premier homme, de la qual ja vam parlar en aquesta mateixa secció al seu moment.

Les paraules de Catherine Camus sonen talment com un eco, almenys, de les tres primeres obres dramàtiques del seu pare, Calígula, El malentès i L'estat de setge, que són les que acusen una empremta més clara dels procediments de la tragèdia clàssica: "ens pensem que som amos del nostre destí". Així es veu, especialment, en aquest El malentès, que ha traduït molt adequadament per a l'escena del Teatre Lliure Ferran Toutain (cosa que no li lleva valor a la més antiga traducció de Lluís-Anton Baulenas, Ed. 62, Barcelona, 2000). La història és molt senzilla -el canemàs de les tragèdies ho és gairebé sempre; es resumeix en tres o quatre línies-, i sembla que Camus, que va establir que l'acció tenia lloc en un poble del regne de Bohèmia dit Budejovice -element que no figura en aquesta edició, de manera que no sabem on passen els fets-, la va treure d'una prou llarga tradició que arrenca de l'Edat Mitjana: un home arriba amb la seva dona (amb fill, o sense) en un poble, per passar uns dies sol en un hostal, sense manifestar la seva identitat: el fet és que és fill de la mestressa de l'hostal i germà de la filla d'aquesta, però fa vint anys que no es veuen, i no és reconegut per les dones. Les hostaleres es guanyen la vida matant, mentre dormen, els seus hostes: el cos el llancen al riu i els cabals se'ls embutxaquen, per costum i sense un punt de mala consciència. Allò fatídic, com haurà entès el lector, és que, en aquesta ocasió, l'home que maten aquestes mare i filla (no amb ganivet, sinó adormint-lo amb un beuratge) és el seu fill i el seu germà respectivament. Com s'ha dit, la història és vella: es troba en una vella cançó de Nivernais, "El soldat que va ser mort per la seva mare", i Luis-Claude de Saint-Martin en parla al seu llibre Mon portrait, atribuint el fet a un cas real esdevingut l'any 1796; per acabar els exemples, el dramaturg Zacharias Werner l'havia dut a l'escena, amb el nom El 24 de febrer, l'any 1810, i Domingo Sarmiento diu que la llegenda encara era viva a Xile en el seu temps.

Tot això és accessori, molt propi dels articles que fan els universitaris. L'important és entendre que Camus, que ja havia escrit aquell Calígula inspirat en l'obra de Nietzsche, tenia un sentit molt afinat per la tragèdia, extrem que no hauria d'estranyar ningú si s'aturava a repassar la història d'Europa entre la Primera Guerra i l'any 1943 -quan Camus va donar per mig enllestida l'obra que comentem avui: després la va refer per a la televisió, jo diria que l'any 1957-, ni hauria de semblar-li cosa estranya que aquest text es posi al costat, sovint, d'El mite de Sísif, del mateix Camus. I ara sorgeix la pregunta inevitable: ¿per què té vigència l'estructura i els funcionaments lògico-sobrenaturals de la tragèdia en ple segle XX, i encara el XXI, atesa la posada en escena que hem pogut veure recentment a Barcelona? ¿No diríem que vivim en un temps dominat per la comèdia -aquests dies se n'està fent una a l'entorn de la malaltia fatal d'una cantant espanyola de gran fama- i no pas pel signe ineluctable de la tragèdia? Res d'això: va servit, com deia la filla de Camus, qui es pensi que som amos del nostre destí: ni l'escriptor no el va poder esquivar en aquell poblet que es diu Villeblevin, el 4 de gener de 1960. La Parca sempre mana.

Allò que més bé lliga l'existència de Camus amb l'esperit de la tragèdia de què l'autor va impregnar El malentès és el diàleg entre el criat vell de la fonda i Maria, la dona de l'assassinat, quan aquesta demana ajuda enmig del seu desconsol: "Maria: -Ajudi'm, perquè necessito ajuda. ¡Apiadi's de mi i tingui la bondat d'ajudar-me!". I el criat respon, per tancar l'obra: "¡No!". No hi ha ajuda en el món de lògica ultraterrena de la tragèdia; no hi ha consol per a Maria, com no n'hi va haver per a la desgraciada Níobe, mare de catorze fills assassinats, a la mitologia grega. Després d'aquesta mort rotunda, diuen que Níobe es va convertir en un bloc de marbre del qual rajaven dolls d'aigua com a llàgrimes. Després de qualsevol tragèdia (al teatre, o no), encara ens hauríem de quedar de pedra; i no és el cas. A això sembla apel·lar el drama esgarrifós i magnífic de Camus.