La vaga

Les convocatòries successives de vaga en el ram dels metges han afectat milers de persones. És una incidència que té una gravetat quantitativa i qualitativa, perquè un malalt o algú que ha de passar visita o fer-se una prova no viu el contratemps reivindicatiu amb la mateixa capacitat de resignació que un conductor atrapat per una manifestació. Mentre ha durat el conflicte, finalment resolt, no hem vist gaire els portaveus dels partits polítics opinar sobre la qüestió. Tampoc no els hem sentit defensar els pacients, denunciar els abusos o les incapacitats del sistema, visitar les cues i sales d'espera o, si calgués, argumentar a favor dels metges. En canvi, sí els hem sentit respondre a declaracions i contradeclaracions sobre l'Estatut o sobre qualsevol declaració o contradeclaració vagament referida a tot aquest laberint exasperant. Joan Boada, Felip Puig, Miquel Iceta, Josep Piqué o Joan Ridao no perden el temps quan han d'opinar sobre la política en majúscules. Desfilen pel faristol del Parlament o de la seu del partit i juguen a ser brillants, solemnes o contundents, sabent que unes hores més tard els telenotícies triaran el seu tall o, amb una mica de sort, es guanyaran el premi d'una entrevista amb Mònica Terribas. La vaga, però, continuava, i només vèiem a la consellera de Salut Marina Geli guanyar-se el sou, donar la cara i explicacions i fer una inusual pedagogia en un llenguatge prou entenedor com per discrepar-ne o estar-hi d'acord. Però els portaveus dels partits s'han mantingut lluny del conflicte, sense amoïnar-se gaire pels interessos dels afectats ni dels metges, ni per la manera com caldria fer compatibles la vaga i l'atenció sanitària. No hi ha hagut, per sort, cap rebel·lió. Els pacients han justificat el seu nom i han permès als partits confirmar que els caps de premsa són més importants que els ciutadans.