Petroli rus

La set

Andrei Guelassimov.

Traducció de Jaume Creus

Club Editor

Barcelona, 2006. 108 pàgines

El retorn de la cèlebre col·lecció El Club dels Novel·listes a les traduccions d'autors forans amb una novel·la breu d'un autor rus contemporani, del tot desconegut fins ara pels lectors de la península, que ha connectat amb el públic jove del seu país amb una narrativa realista vinculada als conflictes oberts de la joventut russa, les seves preocupacions vitals i encara el seu llenguatge carregat de renecs, recels, retrets i crits -Jaume Creus l'ha aconseguit reproduir amb exactitud-, sense renunciar a oferir una imatge més ampla d'una societat sotmesa a les tristeses i a les intempèries dels nous temps, no podia ser més oportú ni més atrevit com a aposta tan arriscada com imbuïda d'un rerefons crític enfocat amb intel·ligència.

Ara que la qüestió txetxena ha quedat diferida o sepultada a escala informativa pels enfrontaments a Orient Mitjà, els quals, això no obstant, són de la mateixa índole que els de Txetxènia i els d'Afganistan per la banda de la lluita pel control dels recursos energètics i dels seus punts de pas estratègics, la història d'un jove que ha tornat a casa després d'haver patit les atrocitats de la contesa com a integrant de l'exèrcit de l'imperi rus en decadència, ens retorna sense abusos de dramatisme la imatge més colpidora dels costos de la pugna pel domini del gas i del petroli a escala mundial, així com el tema de les seqüeles dels participants en els enfrontaments armats i les conseqüències reals que tenen per a la seva vida ordinària en l'entorn familiar i civil.

La gràcia de la trama mínima que presenta Guelassimov és que utilitza amb malícia i amb una mena de lleugeresa impersonal l'esquema de les desil·lusions successives del protagonista que caracteritza la novel·la d'aprenentatge, en un descens a l'infern de les realitats, a partir de la sobrietat estilística i del predomini dels diàlegs, les situacions conflictives i unes decepcions vitals que afecten tant al seu passat familiar com al seu present de jove esguerrat per la guerra, fins a oferir una foto fixa que no només l'afecta a ell sinó també a la seva generació i a la dels seus pares en el poder. Són els nous russos, els hereus de la perestroika, els que veuen vodka a dojo mentre els menuts tenen la Barbie com a ideal. A pesar de la gravetat de les coses descrites, ruptures familiars, borratxeres brutals i baralles entre amics, el to que les acompanya no és de desesperança o de desesperació personal i col·lectiva, sinó que tendeix a una elegant recerca de l'objectivació de la desgràcia que fa pensar en l'empatia de Txèkhov.

De manera molt velada, sense pretendre donar-hi importància, a través de la relació entre el protagonista i un professor fracassat que estimula les seves aptituds pel dibuix, la novel·la planteja quina és la manera més adequada d'encarar la representació de les realitats, i el que implica, després de l'horror, haver de fer-ho. Al darrere hi ha l'escriptor que defensa la necessitat de voler veure-hi, d'afrontar la vida amarga com a única manera de no perdre del tot la partida, però aquesta aposta vinculada al punt de vista de l'autor només és una petita part de les ramificacions que influeixen en l'evolució del personatge principal. De les seves relacions amb la resta de personatges, pares, germanastres, padrastre, madrastra, amics i professors, en sorgeix una imatge poc afalagadora tant dels seus vincles quotidians com dels desequilibris socials de la nova Rússia que és la clau de l'èxit de Guelassimov entre els seus compatriotes. D'aparença escassa, però amb un fons subtil, la literatura en català incorpora una veu contemporània amb agradables dosis d'innovació i de risc.