Un monjo feliç

Ara feia uns quants anys que en Joan Manuel Serrat no treia un nou disc de cançons en català. El músic és dels que no es prodiga gaire i això converteix cada treball seu en un esdeveniment que se sol ressaltar i celebrar amb ganes. És el que van fer a TV-3 la nit de dilluns passat -el dilluns de Pasqua, que és un d'aquells dies que, si has superat les cues a la carretera i ja ets a casa, ve de gust mirar alguna cosa reposada-. Mô. Serrat era un documental d'uns 40 minuts que ens introduïa d'una manera directa i gens pomposa, gairebé familiar, en les cançons del disc encara calent. Dirigit per Joan Minguell, amb un format que recordava el gènere dels making off, l'espai estava filmat durant els últims dies de gravació del disc, en uns estudis de Barcelona, i a la casa de pescadors que Serrat té a Maó - Mô, tal com ho pronuncien els illencs, és el títol del disc i vol ser un homenatge a la ciutat de Menorca on el músic ha compost moltes cançons-. Eren, doncs, uns escenaris despullats que portaven a concentrar tota l'atenció en les paraules del cantant. "En aquest espai auster treballo com un monjo feliç", explicava Serrat tot parlant de la casa a Maó.

El documental alternava fragments més o menys llargs de les noves cançons amb els comentaris de Joan Manuel Serrat. No hi havia preguntes de veu en off, i les paraules de Serrat arribaven directes, pausades, mirant a càmera. A vegades les digressions sorgien del tema de la cançó, o de la manera com va ser escrita, i d'altres cops el conduïen més lluny i parlava del pur procés de treball, de les complicacions necessàries perquè tot sembli senzill. Però no es parlava tant de qüestions tècniques com humanes, dels dubtes creatius: "Posar la veu en un disc és un moment d'extrema soledat", deia, per exemple; "els tècnics, a l'altra banda del vidre, es veuen borrosos". O bé: "Escriure cançons és molt divertit". Parlant de Capgròs, una cançó qu e ha dedicat al seu amic Josep M. Bardagí, en recordava una altra que el 1989 van escriure junts, Malson per entregues: el protagonista d'aquella cançó, un paio que havien deixat abandonat a Marsella, ara és retrobat a la Boqueria pel cantant. "No sé mai on acabo jo i on comencen els personatges que surten a les cançons", explicava Serrat.

De les 12 cançons que componen Mô, vam saber, nou van ser escrites el 2005, entre maig i novembre, a les pauses de la gira Cent per cent Serrat. "És un disc de viatge", deia. La majoria de cançons que vam escoltar estaven tocades només amb guitarra i amb l'acompanyament al piano de Ricard Miralles. Sovint les embolcallava un aire privat, com si els espectadors estiguéssim espiant un assaig. Vèiem que algun cop el cantant s'equivocava amb la lletra i interrompia la cançó amb un "a la mierda...". (És d'agrair que els realitzadors no es guardessin aquests moments per incloure'ls al final en un recull de preses falses i errors.) També assistíem a la satisfacció dels dos músics en veure que una peça havia sortit especialment bé.

La principal virtut del documental era la connexió que s'establia entre un músic tan conegut com Serrat i la delicadesa amb què tractava les noves cançons. Era com si encara fossin massa fràgils per sortir al carrer. Alhora, ens feia dentetes perquè ens permetia conèixer-les, però poc. Vam escoltar Si hagués nascut dona, per exemple, en què el cantant fabula com hauria estat la seva vida d'haver sigut Joana i no Joan. Vam escoltar Cremant núvols, una cançó d'una alegria vaga i amb una lletra que ens transportava a l'espai menorquí on la devia compondre -"Cremant núvols passa el sol", cantava-. Vam quedar encantats, en fi, per aquell aire íntim i alhora una mica trist, tan de Serrat, que traspuava Plou al cor: "De vegades plou al cor", fa la lletra, "i no saps ben bé per què... l'ànima fuig com un gos xop que no troba aixopluc enlloc".