Supremacia de l'esperit

La pintura de Malévitx a la Pedrera de Gaudí: són els dos grans començadors de l'art modern. Se'ns ha encolomat una idea errònia de si París aleshores era la capital de l'art, i no ho era. El 1915 les capitals eren Barcelona (el primer abstracte és Gaudí) i Petersburg (el futurisme rus, molt més ric que l'italià). París era el mercat, el gran aparador, la capital dels marxants i els seus crítics, que van acabar adquirint una força enorme, damunt la qual s'enfilarà Breton i tot el surrealisme, però això ja serà el 1924 (any del manifest surrealista i de la mort de Lenin). Pels volts de 1910, els russos i els catalans estaven perfectament al dia del que passava a París i del que pintava Picasso. Els parisencs, per contra, no tenien ni idea del que feia Malévitx i ignoraven Gaudí. Els russos que hom va conèixer internacionalment són els que es van moure per França i Alemanya: Chagall, Kandinsky, Kokoschka, Soutine. Els més importants, Casimir Malévitx i Olga Rosanova, com que no tenien cap obra en els circuits comercials, són ignorats pels historiadors dels anys 20, 30, 40, 50... Rosanova mor jove, el 1918, i Malévitx va al seu enterro amb una bandera negra amb un quadro blanc cosit. Un quadro d'aquells anys que té una presència comparable a la del primer quadro negre de Malévitx és la Banda verda de Rosanova.

El moment més interessant del segle XX són els anys deu russos, quan Rosanova i Alexei Krutxenikh (el més gran no-poeta de la llengua russa, i primer poeta fonètic de la història) fan uns llibres on la interpenetració de text i imatge conté el començament de molts dels començaments que s'aniran veient al llarg del segle. Quan ja s'estrena Maiakovski, un dels pocs que podrà ser alhora poeta de la revolució i poeta revolucionari, però s'acabarà tirant un tret. Quan Velimir Khlebnikov (autor d'un poema esborronador sobre la revolució que es diu Escorcoll nocturn) inventa amb Krutxenikh el zaum, la llengua de més enllà del seny, i anota "l'explosió del silenci en el llenguatge, capes sord-mudes de llenguatge". Khlebnikov mor de gana el 1922. També hi ha artistes revolucionaris i originals que no tenen res a veure amb cap isme artístic ni polític: Esenin, Tsvetaieva, Filonov... Un fet significatiu és que aquest és el primer moment de la història de la cultura en què hi ha més dones que homes.

Malévitx només va sortir a l'estranger una vegada, el 1927, ja en temps de Stalin: va exposar a Polònia, on fou rebut amb entusiasme i adoració, i a Berlín. Però quan feia poc que s'havia inaugurat l'exposició berlinesa, el pintor va rebre una carta de Rússia, que no se sap què deia, i va tornar precipitadament al seu país, deixant una abundosa selecció de la seva obra (pintures, dibuixos i manuscrits) a Alemanya, sota la cura de Hans von Riesen, home de confiança. Hi havia quadres de totes les seves èpoques, i Malévitx els va donar per perduts, no els va tornar a veure mai més. La situació internacional es complicava i els contactes eren difícils. Llavors Malévitx va refer quadros impressionistes i cubistes de la primera època, antedatant-los, per deixar constància de tota la seva evolució i de passada complicar la vida als estudiosos, que es troben amb pintures de 1930 que porten la data de 1910, pintures de 1910 que semblen de 1930...

Una de les obres mestres de Malévitx és la seva evolució. En pocs anys refà, i no de manera superficial, l'evolució de l'art modern: travessa Cézanne i Monet, atrapa Picasso i passa davant de tots. El quadro negre de 1915 és per Malévitx la primera vegada en la història de la pintura que Ícar no cau i el sol és vençut. Després el negre esclata en un devessall de formes ingràvides i de colors que no necessiten llum. Un dels quadros que hi ha a la Pedrera pot semblar que està de cap per avall perquè al catàleg hi surt del revés, però els quadros suprematistes no tenen dalt ni baix, són fora de la gravetat terrestre. El 1919, el nostre pintor arriba al suprematisme blanc (formes blanques en fons blanc, a la Pedrera no n'hi ha cap) i després decideix "abandonar l'esborrifat pinzell per l'acerada ploma" i dedicar-se a escriure filosofia: "El cos més pesant de l'univers és el cervell humà". Quan els nous tsars soviètics imposen com a religió d'estat l'ateisme materialista, Casimir el Gran contraataca dient-los que la matèria és un misteri i que d'ella no en saben res. Ho explica en un text dens i bonic, Déu no ha caigut, publicat en ucraïnès a la revista Anarkhia el 1920.

En els anys de la guerra del 14-18 i del principi de la revolució russa a Petersburg no hi havia menjar, si es moria de gana un cavall hi havia empentes per tirar-se-li a sobre a tallar-ne un bistec, la ciutat estava dominada pels polls ("l'angoixa engendra polls", escrivia Víctor Xklovski), no hi havia llenya i per escalfar-se hi havia qui cremava llibres, els vàters estaven embussats pel gel i hom orinava a ple dia, des dels trineus mateix, a l'avinguda Nevski i on fos. A les cases només s'escalfava una habitació, a les altres hi havia estalactites de gel.

Malévitx va ser tot un guru pictòric i va tenir molts seguidors, tant en el suprematisme com després en la pintura figurativa de personatges hieràtics i de cares que semblen el déu de l'antiga Rússia cristiana ortodoxa. En plena revolució comunista hi ha un esclat de pintors de pantocràtors! I no són els nostàlgics del passat sinó els més revolucionaris! Però ja s'encarregaran Lenin i Stalin de fer-los desaparèixer, sobretot dels museus. El 1930, Malévitx és torturat per la policia estalinista, no sé què li devien preguntar: "Per què pintes pagesos sense cara? Contesta! Amb qui et feies, a Alemanya, de què parlàveu? De l'abstracció pictòrica? Del nou realisme?". Les tortures foren molt bèsties (sondes per la verga i tot, li van introduir) i segurament ajudaren a fer-li venir el càncer que se'l va endur poc després.

El quadro negre és l'obra que surt reproduïda més vegades en publicacions d'art i de revolució, dadà i no dadà, de tot Europa, fins al 1924, quan André Breton decideix ignorar-lo: no l'esmenta ni una sola vegada en cap dels seus molts escrits sobre art. Els surrealistes comencen l'ocultació de Malévitx (tampoc anomenen mai l'altre gran inspirador seu que és Max Jacob), i es pot dir que en això col·laboren objectivament amb la dictadura antiartística i antihumana soviètica. El surrealisme al servei de la revolució, deien a París...

Els quadros i els manuscrits que Malévitx havia deixat a Alemanya no es van perdre gràcies a von Riesen, que els va guardar jugant-s'hi la vida, perquè a l'Alemanya nazi allò era "art degenerat" i si l'hi haguessin trobat l'haurien enviat als camps... Tot aquest fons, doncs, es va salvar i és el que forma avui la col·lecció del museu Stedelijk d'Amsterdam, que durant molts anys ha estat l'únic que s'ha conegut de Malévitx a occident. A Amsterdam hi ha una de les seves obres més fines, Supremacia de l'esperit, de 1920.

A l'exposició de la Pedrera hi ha una mica de cada etapa de Malévitx, és molt interessant. Només lamentem que no s'hi vegi el suprematisme blanc ni cap dels grans retrats de l'últim any, però amb tot la mostra val molt la pena. El cicle pictòric europeu que comença amb el renaixement, i que dóna els seus últims fruits amb Picasso, el tanca Malévitx amb el cubo-futurisme alògic, i ell mateix comença un nou cicle sublim amb el suprematisme, tan diferent de qualsevol altra cosa que no sigui la sensació pura tal com no s'hi havia atrevit quasi ni Epicur. I les desolades i hieràtiques figures de l'última època tenen sempre un aire d'insubornable dignitat, com el seu autor.