Saüquer i xanguet

Baies

Susanna Rafart

Proa

Barcelona, 2005. 78 pàgines

La terra calla

Anise Koltz.

Traducció d'A. Montero

Jardins de Samarcanda

Vic, 2005. 96 pàgines

A Retrat en blanc (Moll 2004) Susanna Rafart (Ripoll, 1962) s'abocava uns instants al perillós vertigen del silenci. La temptació -la temptació d'"oferir la neu d'un devastat silenci"- podia haver indicat una derivació cap a l'atzucac d'una metafísica de l'art que, faltada de religió i sense una contrapartida humanista menys autoritària i més social que la teològica, fa del silenci o del buit uns nous déus tan arbitraris i cruels com inexistents. A l'últim poema d'aquell recull, però, Susanna Rafart afegia uns mots que ara entenc com a premonitoris: "Tot podrà ésser encara, mentre la neu endoli | un punt de cada essència, i a dintre el cor s'escalfi | de les petites coses d'on la paraula exsuda". Aquest nou recull, Baies, és, precisament, un llibre destinat a les petites coses, als petits moments, on la paraula es manifesta; i l'emblema són els fruits petits del saüquer, el seu color verd i negre, la llavor insignificant i dura, la inflor enlluernadora, l'acolliment per als visitants, la flor blanca i embriagadora. Potser fa de mal proposar, però el lector que no conegui el llibre, que l'obri, sisplau, pel final, per l'assaig "Els fruits amargs de la poesia". És un dels textos més bells -tot ell envejable- de creació, de crítica, i de sensibilitat: un aperçu de com una planta ha arrelat en la poesia; una demostració exacta d'aquell vers final del llibre anterior de Rafart: una cosa petita on, de la mà de poetes molt diversos, tots podem anar a emmirallar-nos en l'emoció i en la saviesa. I, un cop llegida aquesta bella introducció, que l'autora ha col·locat amb molta modèstia com a epíleg, podem rabejar-nos en els textos breus de Baies: poemes en prosa on l'estampa instantània ha passat per un alambí que mesura delicadament el lirisme i l'essència de la realitat petita. Així són "Agustí Bartra", "Cementiri hebreu de Ferrara", "Fira al Passeig" o "Illa excavada", poemes que s'obren al lector "com s'obre un poema dissolt en la seva metàfora". Si "viure és escapar d'un temps més ple", com llegim en un altre poema, escriure és, possiblement, saber trobar aquestes càpsules de plenitud que els lectors podrem degustar, i gràcies a les quals reconstruirem per uns instants, amb la intel·ligència participativa de tota lectura, el fulgor i la basarda que l'escriptora ha creat per a nosaltres.

Al primer poema de Baies, Susanna Rafart descriu uns xanguets amb ulls cecs exposats damunt els vidres de glaç de la parada del mercat. El poema duu per títol "Exsanguis", és a dir, sense sang. La terra calla, d'Anise Koltz, ens ofereix una poesia que no puc estar-me de comparar a aquests xanguets sense sang. Anise Koltz (Luxemburg, 1928) ha publicat molts títols, ha rebut nombrosos premis i ha dut a terme una tasca important de difusió literària. Anna Montero, poeta excel·lent, i traductora sempre curosa i delicada, hi ha fet una traducció encomiable. Però, tot plegat, La terra calla em sembla un exemple d'una mena de neoliberalisme poètic que impera en molts àmbits de la mal anomenada alta literatura de tradició francesa. Intentaré raonar-ho breument: dels 23 poemes breus de la primera part de La terra calla, no n'hi ha ni un de sol on no apareguin les paraules: poema, mot, llengua, paraula, silenci... És a dir poemes sobre el poema, paraules sobre les paraules, o, per dir-ho d'una manera una mica brutal: acumulació d'interessos literaris a partir d'especulacions literàries (guanys basats en l'interès de l'especulació, no en el treball). Ja ho diu l'encapçalament del llibre: "La paraula és perillosa | Callem | Aprenguem la llengua dels sord-muts". Un lema que, a mi, em provoca dues reaccions: una és callar de debò i deixar d'escriure; l'altra és explicar allò que la llengua dels sord-muts potser explica i la llengua del carrer, o dels literats, no. A aquestes alçades de la història dir que el poema serveix de refugi d'una realitat que deixa d'existir (que perdura), o que el poema, un cop acabat, té poc a veure amb el poeta (p. 18 i 19) és inventar la sopa d'all. La pretensió de ser al nucli de la creació m'ha fet enyorar Riba, Eliot, Vinyoli, Estellés, Ritsos (comentat aquí fa poc). ¿I si parléssim de la vida, de la intel·ligència, de la manera com les dones i els homes maldem, quan la paraula és -que ho pot ser- perillosa, quan maldem per no claudicar, per estimar, o dubtem si cal o no penjar-nos de la biga més alta? (Alguns han callat i s'hi han penjat, i han abandonat la gresca de fer bullir l'olla de la buidor.) Allò que em sobta -i que, com deu veure el lector, m'enerva- és que la poesia no es posi al servei d'empreses més altes que l'especulació literària. Anise Koltz té moments de bellesa notable ("Què és el que ens porta | vers l'esperança | quan el nostre origen | està signat per la mort || La llengua que parlem | és la seua"), però com a lector trobo a faltar -i la meva crítica es fonamenta en el fet que crec que hi falta de manera deliberada- el batec d'una mica de sang, d'una mica de compassió, dins el poema.