Una educació il·lustrada

Cartas a su hijo

Lord Chesterfield.

Edició a càrrec de Marc Fumaroli

Traducció de José Ramón Monreal

Acantilado

Barcelona, 2006. 351 pàgines

Als anys cinquanta encara era molt habitual sentir les àvies castellanes adreçar als seus néts -sovint única aportació seva a l'educació dels nens de la casa- una dita que feia: "Buen porte y finos modales abren puertas principales". Si a un li repetien la dita fins al cansament, i si a això s'hi afegia una educació encara severament formalitzada, llavors no és estrany que, entre aquelles generacions, en sortissin persones, avui actives i perfectament remarcables en el si de la grollera societat, proveïdes d'una urbanitat exquisida. "A ver qué día te formalizas", era una altra expressió de l'època, i lliga perfectament amb l'anterior. Es tractava, en tots dos casos, de restes d'una educació civilitzada i decorosa que, en el cas d'Espanya, té les arrels ni més ni menys que en la cort de Felip II, la qual, emparentada de lluny amb la casa de Borgonya, havia aconseguit la vigència de les formes de protocol i de bons costums més antiga, potser més rància també, de tot el panorama de l'Època Moderna europea. M'assabenten, per més senyals, que a l'Argentina del segle XX, els nois i noies posseïen, entre el programa de les seves assignatures escolars, la de "protocolo borgoñón", element que en aquell país transatlàntic va deixar-hi una empremta tan sòlida, que encara als nostres dies qualsevol argentí sembla, pel sol fet que s'explica, més ben educat que un espanyol mitjanament passat per una escola.

Res. Eren els temps, o una mica ulteriors, en què Eugeni d'Ors no parava de fer al Glossari propaganda de la "bella urbanitat" i que reclamava, com una mena d'últim educador a l'estil renaixentista -diví Castiglione!- que els col·legials fossin ensinistrats no solament en matèries científiques i literàries, sinó també en l'òrbita de les formes i els "modales" (paraula curiosament intraduïble a Catalunya, país en què el caganer ha assolit un valor mitològic equivalent, mutatis mutandis, al dels refinats Èdip de Grècia i Hamlet d'Anglaterra). La cosa s'havia deteriorat, com és molt obvi, arran de la propaganda naturalista de Rousseau. En certa manera, el llibre que comentem avui, aquestes precioses cartes de Lord Chesterfield al seu fill durant el periple de formació d'aquest darrer per terres del continent -concretament l'episodi de l'estada del noi a la vila de París- és el revers de tot el que es llegeix a l'Émile rousseaunià. Disgustat el filòsof francès per l'encotillament dels costums, ja en cert declivi, de la civilització de les llums i de la galanteria, va proposar al seu llibre pedagògic esmentat que els nens fossin educats amb respecte absolut pel seu natural de "bons salvatges" (però salvatges, fet i fet), en el benentès que la nova societat que apuntava posseïa un dinamisme igualment flexible, proteic i "natural", molt allunyat de les formes de vida -i, doncs, d'educació- de l'Ancien Régime.

D'aquí va sortir tota una escola de pedagogia contemporània que, arribant a Célestin Freinet, ha deixat el panorama educatiu de l'Occident en l'estat en què tothom ja sap. Això no vol dir que Lord Chesterfield propugnés l'ús del cilici i obligués el seu fill natural, Philip Stanhope, a no sortir de casa i llegir solament Homer, Virgili i Quintilià, essent aquest un dels pares de la recta educació a les terres de ponent. Allò que agrada d'aquestes cartes de l'anglès és el fet que el wit i les grâces del lord-pare, la seva bonhomia i alhora la seva elevada cultura i bons costums, portessin més aviat el seu fill pel doble camí del carpe diem pel que fa als plaers de cada dia, i de la màxima subtilesa i esprit pel que fa a les qüestions de la mundanitat: una cosa semblant al que encara es llegirà a la Mundología (així es va traduir en una ocasió) de Schopenhauer. La màxima que respectava totes aquestes determinacions era senzilla: Suaviter in modo, fortiter in re, amable en les maneres, molt fort en les coses i l'acció.

El cert és que, avui, una proposta educativa com la de lord Chesterfield sembla del tot idealista i aliena a tota palpable realitat. Avui la màxima que impera, per les raons que ja vam exposar en l'article anterior i ara no repetirem, és Fortiter in modo, ferociter in re: molt fort en les maneres i ferotge en l'acció. De manera que, malgrat l'estil esplèndid que exhibeixen, malgrat el bellíssim to moral que posseeixen, malgrat l'enorme càrrega de civilitat i urbanitat que presenten, aquestes cartes només poden submergir-nos, avui, en una profunda -alliçonadora, això sí-

melancolia. Si voleu afegir-hi, com Ciceró, la fórmula "O tempora, o mores", feu-ho, sisplau, a discreció.