Viure en pecat

El guant i la bufetada de Rita Hayworth a Gilda. La mirada concupiscent de la jove Sarita Montiel. Les mitges estripades de Silvana Mangano a Arròs amarg... Ens ho han explicat moltes vegades i n'hem vist les imatges, però avui dia encara ens sembla sorprenent -d'una sorpresa una mica retòrica, si voleu- que el nacional-catolicisme espanyol considerés que aquelles pel·lícules eren pecat mortal i amenacés d'excomunicar tothom que anés a veure-les. Dimarts passat, a la nit, vam poder-ho comprovar un cop més, perquè precisament les imatges de Silvana Mangano a Arròs amarg servien per obrir Pecats capitals, el nou programa que TV-3 ha encabit entre la ficció desmesurada de Ventdelplà i la realitat sense edulcorants de La nit al dia. Sembla que hagin buscat una graduació.

Pecats capitals és una sèrie documental que parteix d'una idea mixta: durant set setmanes -una per cada pecat- es relataran diversos episodis de la postguerra catalana en què la moral religiosa imposada per l'església va comportar drames i situacions rocambolesques. L'equip del nou programa és el mateix de les dues temporades d' Històries de Catalunya, una proposta que va aconseguir notables audiències, i la fórmula és molt semblant. Dirigit per Joan Gallifa i presentat per Antoni Tortajada, Pecats capitals neix de la combinació de diversos materials: un guió històricament rigorós, entrevistes amb historiadors, imatges de l'època i recreacions fictícies de certs episodis. A Històries de Catalunya l'ús d'actors era més present perquè sovint no hi havia imatges històriques dels fets tractats; al nou programa, en canvi, la memòria és més propera i en alguns casos fins i tot hi ha testimonis directes que parlen dels fets.

Triat amb bon criteri, l'episodi de dimarts girava al voltant del pecat estrella: la luxúria. Les tres històries reviscudes tenien un interès irregular. La primera estava dedicada al bisbe de Calahorra. Aquest e ra un senyor que l'any 1952, durant el Congrés Eucarístic, es va aficionar a un bordell discret del carrer Rosselló. De nits també es vestia de paisà i sortia a ballar al Cabaret Copacabana. L'home va ser reincident i un parell d'anys més tard, durant una inspecció del Patronato de Protección de la Mujer, el van enxampar en plena feina. Les senyoretes avinents el coneixien com "don Manolo". L'afer es va tapar, però el Vaticà va destinar el bisbe a una parròquia inexistent, que era la manera de deixar-lo fora de combat. La gràcia del document guanyava quan vèiem fotos del bisbe i sentíem la prosa rebuscada de l'informe, qualificat de "reservadíssim". A més, l'historiador Ricard Vinyes intervenia per queixar-se que massa sovint aquests documents no són d'ús públic i es troben als Arxius Diocesans. En sortia un bon retrat de la doble moral de l'època.

La segona història narrava la vida en pecat de la Maty Mont, una vedet de Sabadell que als anys quaranta va tenir molt èxit al Molino però va viure el menyspreu, per immoral, dels seus conciutadans. Maty Mont -"la Marylin n'era una còpia", segons un senyor que la va conèixer- va fer parlar molt, sobretot a partir del seu casament amb un jove que s'havia fet ric amb l'estraperlo. El reportatge mostrava els esforços de la censura i de la premsa per desprestigiar-la i enfonsar-la en l'oblit. La tercera història era la més recent, la que més testimonis vius podia aportar, però el caire que li donaven la feia menys atractiva. Explicava la relació d'un divorciat durant la República i una noia més jove que, amb el franquisme, per mor de les noves lleis passaven a viure en pecat. A estones, però, semblava una narració en què dominessin els secrets de família. Pecats capitals treu partit d'una fórmula amb molts seguidors: la memòria històrica recent i la revisió de fets més o menys populars. Si, a més, s'endolceix la càrrega del rigor històric, fa de més bon veure.