Eivissa contra l'asfalt

A Eivissa tres guàrdies civils alçaren en pes com un sac l'arquitecte illenc Salvador Roig, de 52 anys, 96 quilos, i amb despatx obert, que un cop s'enfilà resistent sobre l'eruga d'una excavadora. Roig i desenes de ciutadans de tota condició i perfil protagonitzen cada dia, sense direcció partidista, uns actes reivindicatius, proteccionistes contra les obres d'obertura a l'illa de dues autovies, arreu símbols del progrés.

Uns 22.000 eivissencs (el cens és de 110.000 habitants) es van manifestar fa unes setmanes per oposar-se als 20 quilòmetres d'autovies projectats en una illa que en fa 40 de llarg. És una mena de rebel·lió local gota a gota, amb ressò internacional pel pes del mite d'Eivissa i per la durada i entitat de la mobilització. Potser és un signe davant un canvi d'època en un espai petit.

L'obra arquitectònica sempre al·ludeix a tothom, queda visible i afecta a la comunitat

Joan Marí Tur manté que els projectes els aprovà el poble, i no són negociables

La protesta amb l'intent de boicot a les màquines dura setmanes i està carregada de simbolisme i polèmica pel fet de replicar al poder majoritari i als seus plans guanyadors. Es dóna la cara perquè es vol salvar la fesomia del petit país, una idea per ventura romàtica. El Govern conservador diu que fa noves carreteres i desdoblaments -nega que sien autopistes- precisament per garantir el futur i la seguretat, per evitar morts, per l'interès general. Al territori hi ha més cotxes que habitants.

Eivissa, l'indret mitificat al trenc del primer terç del segle XX pel seu atractiu primitivista i pels paratges naturals, fou santuari de peregrinacions transgressores i escenari de propostes cosmopolites. Avui aquella terra, i sobretot la seva memòria, és factoria de riquesa per l'oci i el turisme de masses. Tot i això no va perdre tota l'entitat del seu ordre antic i una certa mesura i unitat d'escala humana, deia Josep Lluís Sert, l'arquitecte republicà enterrat en aquell indret.

"¿Els qui governen no es demanen què se'n fa, d'aquesta illa? ¿Quin sentiments tenen?", inquireix Toni Planells, Malalt, davant la runa de pedres i terres que és ja el seu negoci de planters -ceba vermella, pebrera autòctona, col eivissenca, lletugues, i arbres-, tot assolat pel pas i l'ample de l'autopista que avança. Al costat hi ha Ca na Palleva, habitada per Margarita Tur, convertida gairebé en una trinxera col·lectiva.

"Es protagonitza ara una història de resistència i solidaritat molt bella, la societat s'ha mogut", explica Toni, que té tristos els ulls clars. Malalt és dels primers pagesos que foren comunistes a l'Espanya final de Franco.

"Tothom, segur, usarà les noves carreteres i s'oblidaran les oposicions quan s'obrin", mota el president balear Jaume Matas, del PP, qui a fi de justificar els projectes es remet a la majoria absoluta, a la legitimació política, perquè el seu programa amb els projectes obtingué el suport front l'esquerra.

La rèplica social és prou col·lectiva. Joan Marí, Murenu, cantant d'UC i activista amb 30 anys de mirades al front, canta poesia contra l'autopista sobre lletres antigues, i diu: "Per primera vegada em sent orgullós de ser eivissenc. Ho vaig dir a una pagesa que deia 'fa vergonya ser d'aquí amb això que ens passa!' Jo cant i advertesc, 'apreneu a qui votau'. Xapen l'illa, el paisatge i la relació de la gent".

A prop dels solcs gegants de terra de les obres, gairebé un miratge: a la pell de l'illa una mula llaura prim un vinyet, estirant una arada romana, talment com fa 2000 anys. Mariano de Can Bonet, pagès a l'antiga, informa: "El nom de la bístia depèn de com la criden: 'blava', 'roja' o 'poc a poc'. ¿Les autopistes? Ja va bé que les facin. Alguna cosa han de fer, sinó... ¿A qui vot? A Alianza Popular (PP) i als comunistes, depèn com va la cosa".

L'illa de blanc, mínima i marina, encantà artistes, hippies, amb el duel d'àvies de dol i els primers bikinis i pits nus. Ara és massiva, amb urbanisme conflictiu i èxit de discotequers malgrat els problemes amb les drogues. De cop, és notícia seguida a l'hivern, quan mitja Eivissa té les portes abaixades.

Potser es constata un canvi de cicle, els darrers dies abans d'uns nous temps, amb més intervencions i més domini de la natura per moure la demanda. En nom del progrés i la modernitat el Govern de les Illes Balears obri les dues autovies Eivissa-aeroport i Eivissa-Sant Antoni que fan una creu en el cos d'una migrada geografia, que encara té molts redols rurals i indrets litorals intactes.

"És qüestió de vida o mort. Els qui protesten sols volen evitar que les obres es facin i es retardin, aturar-les", digué Stella Matutes, consellera insular de Vies i Obres i filla del financer Abel Matutes. La dreta balear també aprovà una llei específica per aEivissa i Formentera per llevar traves a la construcció i amnistiar obres irregulars. El PP diu que vol preservar l'equilibri.

L'Ajuntament d'Eivissa, progressista, al poc sol que li queda, tampoc no ha frenat el boom urbanístic lligat al clima de bonança i la immigració. Un mur de noves torres als contorns de la ciutat tapen l'excepcional línia del cel de Dalt Vila, les murades i el Castell, i es vol ampliar el port amb l'espigó gegant de Botafoc. Una de les ciutats fortalesa al port més polides de la Mediterrània està assetjada.

Suara al litoral de l'illa la iniciativa privada projecta duplicar el nombre de ports esportius, fer nous camps de golf i més complexos turístics i immobiliaris.

El potentat i exministre Abel Matutes, tot i que se'n declara el primer perjudicat per les expropiacions, és part en la defensa de les noves infraestructures i a l'hora d'explicar la bondat general de l'oferta dels seus nous negocis en ports de mar, golf, oferta residencial i més turisme. Matutes ha estat el blanc de molts atacs personals i nega la seva vinculació a les concessions d'obres públiques.

Radicals, violents, titiriteros, comunistes, els ha dit Matutes als ecologistes, als que acusa de manipular, insultar i dir mentides. Quan el president del Consell, Pere Palau, fou rodejat, escridassat i remenat en el seu cotxe per joves antiautovies, Abel Matutes sentencià: "Políticament, és el més greu que ha passat a Eivissa d'ençà de la Guerra Civil. Pilar! ¿és que no tens vergonya?", digué a Pilar Costa, la progressista que derrotà al PP al Senat i al Consell, que acusa de "corrupteles".

"Qui intenti ser un bon ciutadà, un bon professional, ha d'estimar, ha de sentir, des dels aspectes més orogràfics i tàctils de la seva terra als més culturals i socials", diu Salvador Roig, l'arquitecte mobilitzat, qui combat com un vigilant cívic per frenar el que creu la desfeta dels paratges tradicionals, la làmina del port i el centre històric.

Roig, incòmode per a dreta i esquerra, davant "la inèrcia social" reclama el manteniment d' "un equilibri entre el creixement i el respecte" i veu que les autopistes "són desmesurades, en un territori petit i fràgil. Són la culminació d'un desenvolupament irracional que arrenca a finals dels anys cinquanta, però que agafa velocitat als setanta i es llença a tot rompre a finals del segle XX".

En aproximadament mig segle l'impacte no ha estat poc, concentrat al litoral i dispers al camp. L'obra arquitectònica sempre al·ludeix a tothom, la infraestructura queda visible enmig i afecta a la comunitat. És la tesi del cèlebre arquitecte d'Eivissa Elías Torres, qui demana que l'arquitectura creixi amb el paisatge.

L'illa és el seu propi capital però no en té la clau, es menja a sí mateix. És una màquina automàtica de fer diners si no esgota el solar natural, on rau l'encant per la indústria de la platja. Ara amb les autovies -i amb els seus contres- passa un episodi on s'albira potser un canvi, que no polític. D'aquí l'esment dels nous cicles, sobre l'equilibri de la gent i els negocis, els visitants i la petjada feta sobre la terra.

El PP creu que els persistents manifestants -ecologistes, veïnats, expropiats- "volen guanyar al carrer amb crits, insults i pancartes allò que no abastaren a les urnes", segons el vicepresident del Consell, Joan Marí Tur, que manté que els projectes els aprovà el poble, i no són negociables. "Treballem per als ciutadans, per millorar els serveis i la qualitat de vida".

Alejandro Matellán, enginyer públic de Costes, amb la samarreta militant 'Autopista No', observa: "El que passa és que ara arriba la transició democràtica a Eivissa, que no s'havia viscut fa 30 anys. Ja no es té por dels cacics, dels padrins, ni dels rojos que creien que prenien les cases i les terres".

Matellán, acompanyat de molts altres, es planta a la trinxera, a peu de màquines i assemblees, convocat a cop de missatge de mòbil o Internet. "Una carretera", indica, "destrueix sempre sense remei. El mal-mal vendrà després, amb urbanitzacions a voler, arreu".

"L'illa tan pobra" de la cançó ara té molta gent rica pel valor de la terra, el seu patrimoni. L'efecte dispar de l'obertura d'infraestructures és la revalorització immobiliària. Els efectes d'autopistes tot just es detecten prop d'on passen als pobles de Mallorca. Eivissa és una múltiple parcel·la i les autovies posen més racons a l'abast. El turisme residencial, la dispersió de les urbanitzacions, és evident fins als curulls dels cims, amb mansions com piràmides, de 1,5 i més milions d'euros.

Eivissa entrà a l'olimp pels viatgers i turistes de l'elit atrets pel seu clima i entorn, gairebé preafricans, abans de l'ona comercial del sol, sexe, sorra i altres. És una illa que es modela pel turisme de masses, emperò tingué una atracció cultural i residencial de gran abast, des del primer terç del segle XX, d'ençà que el mestre d'arquitectes Josep Lluís Sert descobrí la mesura de les cases i el paisatge de la mà dels exploradors del GATPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics per al Desenvolupament de l'Arquitectura Contemporània) amb Germán Rodríguez Arias de pioner. "L'arquitectura expressa el lloc", decretà el genial Le Corbusier, que visità el paratge.

Sert, que demana harmonia i la força del llenguatge de les formes, deia als setanta: "Al llarg dels segles Eivissa és una lliçó per als països pel seu desenvolupament superior, per la seva mesura i bon gust". Als trenta ja apuntava: "Les cases (rurals) són perfectes, estan construïdes a escala humana. Són clares, ordenades i netes(...).Un sedant al nostre temps de complicació i velocitat. Eivissa és el lloc ideal de meditació i descans (per a l'arquitecte modern)".

L'enlairament extern del mite cultural potser és per mor del triomf de Hitler, que féu fugir, enfora, fins Eivissa, el lloc més insòlit i més proper d'Europa, a intel·lectuals d'esquerres o jueus. Walter Benjamin, Raoul Hausmann, Erwin Broner.. aterraren a la barata terra i alçaren les parets mestres de l'oasi que els hippies i Orson Welles reforçarien als anys seixanta i setanta.

"Les línies d'Eivissa, tan profundament enterrades dins mi", digué Benjamin. "No m' ha resultat fàcil trobar un altre lloc on poder viure en unes condicions suportables, amb un paisatge esplèndid i per escassos 70 o 80 marcs". Sert feu a l'illa un poc d'arquitectura residencial, amb l'entorn prou malmenat, i articulà un missatge central que és viu, un testament incomplert segurament. Emperò cada època es menja a si mateixa per recréixer, diuen els analistes.

Sert ja advertia: "Seria desitjable que poguéssim tractar l'illa com una regió única (...) El volum del que es construeix excedeix les possibilitats de l'illa". El poeta d'Eivissa Marià Villangómez, home ric i d'ordre, deixà dit un vers que és un clam: "Voler l'impossible ens cal i no que mori el desig".

La microrevolta potser és filla de la descripció de Sert i de l'oració de Villagómez. El cas d'Eivissa s'ha fet un forat als mitjans internacionals per la resposta encadenada dia a dia -des del NYT a Buenafuente, d'Antena 3 i TV-3 a Der Spiegel, Corriere della Sera, Focus, The Guardian, Frankfurter Algemeine Zeitung, The Observer, i molts d'altres han parlat del tema.

"Feim la batalla per guanyar la guerra. Vivim una condemna a la massificació, una envestida a la bèstia, la involució als temps de privilegis feudals oblidant els interessos generals. Això no és sostenible". Ho diu Neus Prats, del Grup d'Estudis de la Naturalesa. "L'illa queda endeutada de per vida".

La contestació al solar mític contra els moviments de terra i l'asfalt -que destapen i tapen restes, síquies, pous púnics i romans- ja ha tingut efectes polítics. Emperò ha estat enfora, a Mallorca, on Jaume Matas ha esborrat dels mapes el projecte de la major autopista prevista, Inca-Manacor, en un entorn rural sense urbanitzar.

"La gent es manifesta perquè és ridícul fer una autopista en una illa de 40 quilòmetres i 110.000 habitants, com un carrer de Madrid. Seran les autovies més curtes i cares d'Europa, a 18 milions d'euros el quilòmetre", diuen els ecologistes als redols que foren espais d'Ulisses. ¿És el preu del progrés?

Paraules sobre Eivissa d'un home mort, Josep Lluís Sert, de bell nou: "El problema és de mesura. Hi ha un excés de construcció, un excés de carreteres amples, un excés de cotxes. Si tot segueix així el final és la paralització. La catàstrofe... La tendència en la que estem és el desbordament, la possibilitat d'alterar el medi natural de forma irreversible. Tot quant es faci per evitar-ho és poc, però aquesta és una de les funcions de l'arquitecte i de l'urbanista avui". L'avís era de 1973.

Salvador Roig, dempeus, veu que les autovies "representen el tret de sortida a les nostres illes dels aspectes més negatius de la globalitat. I hem de lluitar per això, costi el que costi. Si no ho fem, naltros, podrem seguir menjant algun bullit de peix, gaudint d'algun bon vi de la terra, però els nostres fills ho tindran molt difícil".

Abel Matutes acaba dret: "Són bons projectes i jo els defensaria si els hagués presentat el Partit Socialista".