Fi de partida

Essencial

Harold Pinter.

Traduccions de Josep M. Balañà, Víctor Batallé, Jordi Malé i Pegueroles, i Manuel de Pedrolo

Edicions 62

Barcelona, 2005. 206 pàgines

L'aportació, gens menyspreable, de Harold Pinter a la dramatúrgia anglosaxona de la segona meitat del segle XX ha estat la propagació dins d'uns simples esquemes escènics d'alguns dels temes de fons de les obres de Samuel Beckett i de l'existencialisme occidental de la primera meitat del mateix segle: l'absència de contingut i de finalitat última de les accions de cadascú a llarg termini, més enllà de la fosca fam de sobreviure i d'haver de marcar com a animals els espais closos; el predomini de l'instint i de la irracionalitat una mica angoixant dels personatges com a símptoma de la incertesa i de la inconsistència de les coses, i l'adquisició o l'enfrontament amb l'autoritat des de la prevalença a cada banda de les pauses i els silencis.

Per popularitzar uns temes en principi poc atractius entre el públic, Pinter ha recorregut a tota mena d'estratègies teatrals i cinematogràfiques, com ara l'ús de la violència latent, els conflictes entre personatges i la multiplicació de situacions de claustrofòbia que provoquen inseguretat en l'espectador, a la manera d'un thriller, sense que al capdavall acabi passant res que no pertanyi a l'àmbit del drama o de la comèdia, el teatre dins del teatre i el joc habitual dels emmirallaments i les mentides. L'absurd filosòfic i l'atracció pel buit no l'han temptat mai del tot. Més aviat ha retrocedit cap a les dificultats de la memòria en la construcció de cada identitat o cap a la crítica als poders establerts, els abusos i les opressions, però sempre sota la primacia de l'estimulació de l'audiència i dels efectismes escènics.

Les set obres breus que ara es reediten juntes com a conseqüència de la inesperada consecució del Nobel -les traduccions, en general, són totes fiables- pertanyen als seus inicis com a dramaturg i al pas de la penúltima època a la darrera, però no n'hi ha cap de les més conegudes d'entremig, més sotmesa a les convencions habituals del teatre, algunes de les quals són les més picants i en què les ambigüitats són menys manifestes: Landscape (1968), Old Times (1971) i Betrayal (1978). La darrera de les set és la que obre el període de crítica a l'exercici estatal de l'opressió, una mena de posada en escena de les creixents preocupacions polítiques dels setanta que el van dur a finals dels vuitanta a promoure amb la seva dona, Antonia Fraser, el Grup 20 de Juny d'intel·lectuals descontents amb l'ús que feia Margaret Thatcher de les llibertats civils, la censura i l'educació a les escoles.

És una llàstima que un bon actor com Pinter no aprofités del tot la tribuna del Nobel per interpel·lar els darrers avaladors de l'ocupació d'Irak, no només els governants occidentals i els seus aliats mediàtics, sinó també els votants que van creure en la justícia o en l'oportunitat d'unes accions que ja han provocat més d'un centenar de milers de morts. L'acadèmia sueca el va triar per motius que eren en part extraliteraris i ell va correspondre'ls amb un discurs adequat a la seva faceta de cavaller del vell Orde de l'Imperi Britànic que acusa els homes de Washington, així com a les expectatives dels electors més crítics amb la gestió laborista dels darrers anys, però no a les de la seva audiència arreu del món. Sempre és positiu que es difonguin les obres d'un autor de qualitat, però no és una coincidència que el seu comprensible pas enrere com a creador sigui equiparable al retrat de la guerra com l'afer d'una escassa minoria de governants. Llarga vida, això no obstant, al dissident que es va atrevir a reclamar en públic un judici penal pels vencedors electorals anglosaxons dels darrers anys.