Bauçà TV

Quina deu ser la millor manera d'aproximar-se a la vida i l'obra d'un escriptor per fer-ne un documental? Hi ha una bona solució -i evident-que són les entrevistes. Recentment s'han reeditat en DVD les converses de Bernard Pivot: veiem Nabokov i la tetera plena de whisky, veiem els ullets maliciosos de Simenon o la fragilitat de pedra picada de Marguerite Yourcenar, escoltem les seves paraules, el seu discurs literari, i ja no ens cal res més. Ara bé, ¿què passa quan l'autor ja és mort i no va deixar entrevistes filmades, i a més a més era esquerp de mena? A l'exposició dedicada a Gabriel Ferrater que es pot visitar aquests dies a la Casa de Cultura de Sant Cugat s'hi projecta un documental fet fa més de 20 anys per TV-3, emès dins aquell Trossos cultural que presentava Vicenç Villatoro. Vist ara, el document és també rellevant perquè s'hi inclou el testimoni de tot de gent que va conèixer Ferrater, molts dels quals ja són morts, com ara Jaime Gil de Biedma o Carlos Barral.

Parlant d'autors ja morts que tenien un caràcter difícil: divendres passat, a les 11 de la nit, l'espai El documental del 33 va mostrar Miquel Bauçà, poeta invisible, un retrat de l'autor probablement més díscol, introvertit i tortuós -estalviem-nos tots, sisplau, la paraula maleït- que ha donat en els últims anys la literatura catalana. Molt ben dirigit per Agustí Villaronga i amb guió d'ell mateix, Jordi Coca i Miquel Obiols, el perfil de la vida i l'obra de Miquel Bauçà es conforma a través d'una colla de recursos cinematogràfics ben distribuïts. El primer encert, cabdal, és la interpretació que Pep Tosar fa del personatge de Miquel Bauçà. Pep Tosar és un actor excel·lent, que ha demostrat sovint una gran versatilitat, i es fica en el paper del poeta amb gran convenciment. Te'l creus i t'esborrona. Ell és també, a l'altre extrem, el periodista que aplega informa ció sobre l'escriptor i entrevista gent que el va conèixer. El joc de miralls que s'estableix entre tots dos és tènue i el rendiment narratiu que se'n treu no arriba a fer mai nosa. Estem en el terreny del document, de la realitat, i la ficció només és un artifici per lligar la informació de què es disposa. Així, la infantesa de Bauçà és reconstruïda amb les paraules del poeta llegides en off i unes imatges de ficció que contenen aquella rara sensibilitat lírica que Villaronga sap extreure dels silencis i els sobreentesos.

Com que de Bauçà només se'n conservaven unes quantes fotografies (sobretot antigues) i dos minuts escassos de filmació, la càrrega biogràfica es reparteix de dues maneres: d'una banda hi ha els llocs que va freqüentar el poeta -la infantesa a Felanitx, l'anada a Barcelona, el bar Estudiantil...-, i, de l'altra, els aspectes que sobresurten de la seva obra: la mort, la solitud, els somnis, la invisibilitat... Tots aquests arguments són comentats per un bon nombre de persones. La seva companya Amor Estadella, la seva germana Maria Bauçà, amics com Andreu Manresa, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Arnau Puig o el seu editor Bernat Puigtobella, entre d'altres, perfan de mica en mica el retrat polièdric de l'autor. Com que la seva obra estava tan intricada amb la seva peripècia vital, parlant d'ell donen claus per entendre els seus textos i, alhora, l'humanitzen com a escriptor.

Des que Miquel Bauçà va morir, ara fa un any, ha rebut més atenció televisiva que no pas en tota la seva vida. El dubte que ens queda -més enllà de l'excel·lent qualitat del documental- és si aquesta atenció li ve per l'obra (minoritària) o més aviat pel caràcter espectacular, literari, de la seva desaparició. Cada any se'n moren uns quants, d'escriptors, d'aqui i de fora, és llei de vida, i estaria bé que rebessin el mateix tracte documental que Bauçà.