Un llibre mut

La indiferència

Fèlix Fanés

Destino

Barcelona, 2006. 142 pàgines

A aquestes alçades de la història deuen ser pocs els lectors constants que es lamentin per enfrontar-se a un llibre que no pertanyi a cap gènere establert i convencional, que s'espantin per extraviar-se enmig d'un text que es vagi configurant, pàgina rere pàgina, com una teranyina inextricable on és impossible percebre el significat de les coses, que temin un espai creatiu on predomini la forma per damunt de la funció, on el relat sigui un simple pretext per desplegar figures ornamentals, i l'estructura, l'economia, la tensió i el progrés de l'argument apareguin tan sols com un aspecte secundari, tot sotmès a la decoració verbal: al cap i a la fi, el que s'ha de lamentar, el que espanta, i el que suscita temor per la pèrdua de temps que ocasiona són els textos que no eleven a la categoria de problema la relació que s'estableix entre les paraules i la realitat pràctica i moral, els textos que ignoren que la primera i imprescindible necessitat a l'hora d'explicar qualsevol història és la creació d'una veu narradora plausible, els textos que avancen a la deriva seguint inconscientment i sense voluntat un rumb caòtic i imprevisible, a les fosques i sense una mínima llum encara que sigui fugaç com la d'un misto.

En un primer moment, La indiferència, de Fèlix Fanés (Barcelona, 1948), pot fer creure al lector que ha topat amb un text d'unes característiques que aposten per l'anomalia i l'estranyesa, que vol navegar per zones excèntriques del relat, que forja un seguit de dubtes, incerteses i especulacions argumentals per aconseguir un increment gradual de l'atenció. De mica en mica, però, el lector comença a remoure's a la butaca, comença a comprovar que, a pesar de la brevetat del llibre, mira massa sovint la distància que li queda fins a l'última pàgina, comença a preguntar-se què llegeix i quin sentit i quina relació hi ha entre tot el que ha llegit, comença a molestar-se per la presència contínua d'uns girs verbals que xerriquen cada vegada més, comença a avorrir les descripcions de somnis que puntegen el text i, enmig de la perplexitat, acaba constatant que no sap què se li explica, no entén per què hi ha una veu que narra un cúmul d'episodis inconnexes, i no observa enlloc la possibilitat de descobrir el desllorigador que li indiqui quin és el propòsit de La indiferència . Entre la resignació de pensar que no posseeix un pensament prou hàbil per desxifrar l'entrellat i la irritació de l'humor en creure que pot ser que l'autor se'n rigui per la trampa sense solució que li ha parat, es tanca el llibre amb la sensació o la certesa que no se li ha revelat res ni sobre la realitat ni sobre el llenguatge, que es troba si fa no fa com si mai no hagués anat més enllà de la contemplació de la coberta.

Potser la crítica més honesta que es podria fer de La indiferència, certament, consistiria a descriure detalladament la fotografia sobre l'ociositat de Jean Gaumy que il·lustra el llibre de Fèlix Fanès -la meitat d'una taula de marbre, amb uns gots i una espelma, a la terrassa d'un cafè i, en un segon pla, el pas impertorbable d'un gos que passeja-, però pot ser més sensat fer l'intent d'esbrinar per què es té la impressió d'haver-se submergit enmig d'un llibre mut. A La indiferència hi ha una veu protagonista, que no se sap qui és, que escriu unes anotacions com si volgués construir un diari sense dates. Per referències indirectes, es pot intuir que el narrador està vinculat a l'ensenyament, que dicta conferències i que el cinema pot ser una de les seves activitats acadèmiques, talment com si l'autor volgués jugar amb uns components autobiogràfics. Fins aquí tot entra dins d'una òrbita atractiva, però el discurs comença a esfilagarsar-se quan es va constatant que les anotacions tendeixen a militar en un fons buit on ni la brillantor del pensament ni la curiositat anecdòtica covada en la vida quotidiana generen cap estímul precís ni cap passió estètica: els somnis que el narrador s'esforça a fixar sobre el paper conviden a l'elogi del tedi, i els seus avatars personals, les opinions, les vivències i els records, inquieten perquè revelen la tragèdia de la monotonia. És cert que hi ha alguna entrada que aconsegueix posar en moviment l'atenció curiosa del lector, àvid d'algun trasbals o sacseig, però de seguida es torna a la lentitud anímica, al trastorn que representa llegir unes lletres que no funcionen com a lletres, unes lletres úniques que posseeixen el rar privilegi d'estar-se silenciosament estampades sobre el paper.

Què és i què significa aquest llibre inclassificable de Fèlix Fanés en la memòria del lector es podria dir fent un joc senzill amb el títol, però com que també hi ha la possibilitat de creure que durant la lectura no s'estava a l'alçada dels misteris que proporcionava el text, potser és més convenient enllestir l'article amb la promesa que, més endavant, si La indiferència no es perd entremig d'altres volums i la intriga per saber què conté és prou gentil per mantenir-lo en algun racó de la memòria, s'intentarà aclarir si Fèlix Fanés ha escrit un llibre sobre coses, entreteniments trivials i observacions senzilles de la vida, com si seguís l'estela de l'existència ociosa de Sei Shonagon o Kenko Yoshida, o tan sols ha compilat un seguit de redaccions condemnades a l'oblit absolut.