Signes del temps

Quina tenacitat, la de l'Àgora! Des de fa mesos, el programa dels dilluns a la nit al 33, dirigit i presentat per Ramon Rovira, dedica la majoria dels seus debats a tractar l'incert futur del famós Estatut de Catalunya. ¿S'aprovarà? ¿No s'aprovarà? Cada cop que hi ha un gir inesperat en l'argument, o que apareix un nou personatge en la trama, l'Àgora reuneix una colla d'especialistes de pelatge divers per actualitzar el diagnòstic. El millor de tot plegat és que gairebé mai es fa repetitiu, gràcies a uns convidats escollits amb rigor i sentit de l'espectacle -detall molt important-. Com no podia ser altrament, doncs, dilluns passat el primer Àgora de l'any va anar sobre l'Estatut -versió 5.0- i a més va aportar una novetat estètica: canvi de decorat. És la tercera vegada que el canvien durant els set anys d'història del programa. A la tele, el pèndol oscil·la més ràpid i les modes decoratives queden desfasades abans que a les cases dels televidents. Si les tendències de fa uns mesos eren càlides, amb tons més cremosos i fusta acollidora, ara l' Àgora torna al metacrilat i el vidre, als tons en blanc i negre. És una escenografia d'anys vuitanta, més freda i distant. Vist el debat de dilluns passat, no es descarta que volgués reflectir el to desangelat i pessimista que s'hi mantenia respecte del nou Estatut.

Els convidats van ser José Antonio Sorolla, subdirector d'El Periódico; Miguel Ángel Rodríguez..., sí, l'exportaveu del govern d'Aznar; l'advocat Francesc Sanuy i els professors de Dret Francesc de Carreras i Hèctor López Bofill. La primera part del programa la van acaparar les crítiques a les declaracions del tinent general Mena Aguado durant la Pasqua Militar. A la segona part van debatre aspectes com el finançament o el reconeixement del terme nació a l'Estatut. Rodríguez, un autèntic come back a l'estil Las Vegas, va mantenir un objectiu únic durant tot el programa: recordar que el tal Mena Aguado havia sigut nomenat temps enrere pel mateix Bono. Sanuy hi va posar la literatura, amb frases afortunades com ara: "Els consells de guerra són a la justícia el que la música militar és a la música". Carreras es va divertir desmantellant algunes afirmacions arrauxades de Sanuy. Sorolla aportava la mirada crítica de periodista i López Bofill va intentar col·locar alguna falca de pensament independentista -un cop, anant contra Bono, fins i tot va donar la raó a M.A. Rodríguez.

Si el decorat de l'Àgora s'ha refredat, l'endemà al matí, el dimarts, el programa Signes del temps també va estrenar un nou decorat natural. A quarts de nou, el 33 va retransmetre per primer cop una cerimònia religiosa musulmana: la Festa del Sacrifici o del Xai. Des del poliesportiu municipal del Raval, a Barcelona, Francesc Rosaura ens va introduir en les característiques litúrgiques de l'acte. També va entrevistar Mohammed Iqbal, del Centre Islàmic Camí de la Pau, que va explicar que s'hi reunirien unes cinc mil persones, en quatre torns diferents, i que les dones musulmanes ho celebraven a part, a la seu del Centre Islàmic. Després vam poder seguir la festa del sacrifici en àrab, subtitulada pels qui no sabem la llengua. Veient-la, vam recordar un article de fa anys de Quim Monzó, en què demanava que es modernitzessin les retransmissions televisives de la Missa als diumenges. Tràvelings, plans curts, càmera subjectiva..., tot això, deia, faria més dinàmic el programa. Els signes del temps han canviat, la curiositat ens va animar a seguir la celebració musulmana (a comprovar que en algunes coses totes les religions s'assemblen) i al final vam saber que el Xai no se sacrificava en directe. Mentrestant, però, pensàvem en els realitzadors de cerimònies religioses: que difícil deu ser fer un programa així, que difícil refrenar les ganes de fer-ho tot més bonic, més estètic.