Una de presons

El mercant

Jordi Tiñena

Columna

Barcelona, 2005. 159 pàgines

El conte més conegut de Sánchez Piñol deu ser "La nau dels bojos", la història d'un nàufrag que es pensa que està salvat quan troba un barco, hi puja i descobreix que és la nau dels bojos, una embarcació a la deriva on figura que s'abandonava els bojos; el nàufrag s'acaba tirant a l'aigua i trobant un altre barco, però per la manera com el descriu ja entenem que és una altra (o la mateixa) nau dels bojos. El conte és rodó, i no només perquè l'argument sigui un cercle, sinó perquè el cercle està perfectament dibuixat, en quatre pàgines d'excel·lent narrativa. Jordi Tiñena (Barcelona, 1955) ho ha fet al revés: ha aconseguit escriure una novel·la circular, però gens rodona.

És la història d'un innocent empresonat per error, que només s'allibera quan es converteix en un altre; ha canviat de nom i ha deixat de ser innocent -ha sigut capaç d'assassinar premeditadament. Amb aquests girs un llibre aconsegueix tenir allò que se'n sol dir idees i, amb una mica de sort, acaba sent llegit en alguna classe de secundària i comentat amb els habituals llocs comuns sobre la identitat i l'altre. El pròleg (o capítol 0) sembla expressament redactat per servir a aquest fi.

L'acció d'El mercant comença quan un viatger, Sean Pack (el nom no és casual, de seguida passarà a ser un paquet i prou), puja al barco equivocat; ell tenia passatge al Shadow S (un altre nom no casual, i que es comenta sol). Un cop a alta mar s'adona de l'error, però ja és massa tard, perquè el mercant on s'ha embarcat resulta que és un barco presó, on no s'hi compleixen les lleis internacionals. Les referències a l'actualitat perquè entenguem de què es tracta són escasses i clares: a la pàgina 15, es parla de "les creixents mesures de seguretat adoptades després de l'atemptat de les Torres Bessones"; a la pàgina 41, el protagonista pensa en les presons d'Abu Ghraib i de Guantánamo. N'hi ha prou per entendre qui són els carcellers en aquesta història. Per rematar-ho, a la pàgina 38 apareix una frase calcada de Primo Levi (una rèplica que li fa un nazi quan li pregunta el per què d'un cert abús gratuït): "Aquí no hi ha perquès". No cal fer un croquis, que no hi ha perill que es perdi ningú: Tiñena s'ha posat a escriure amb una consciència claríssima i inalterable de qui són els més malvats de l'univers; aquesta mena de seguretats és dubtós que serveixin per construir bones novel·les, però poden ser útils per escriure bones rondalles (o antirondalles, 1984 d'Orwell en seria una).

L'arrencada d'El mercant, que prescindeix totalment de la versemblança, sembla que pertany al gènere de la rondalla. Pack s'embarca en un barco equivocat, no fa cas dels mariners que li diuen que s'equivoca, no fa cas de la seva pròpia vista -que li indica que és una embarcació molt més gran que aquella per la qual tenia passatge-, no comprova el nom del barco i, incomprensiblement, ningú li impedeix embarcar. A les primeres pàgines d'un llibre podem ser crèduls; però, un cop descobert que Sean Pack no és al Shadow S, qualsevol que repassi les pàgines anteriors veurà que l'edifici s'ha començat a construir sense fonaments. Ara: totes aquestes objeccions són ridícules si del que estem parlant és d'una rondalla. Es parteix del principi que Pack puja al barco que no és i prou. I sabem que l'heroi, al final, se n'acabarà sortint fatalment. O és impossible del tot que se'n surti (és el que passa en les antirondalles, com 1984), que és una manera una mica més recargolada de servir la lliçó corresponent als lectors. El problema és que Tiñena volia escriure una novel·la, amb un personatge que aprèn alguna cosa, que evoluciona, i no una rondalla. Li ha sortit un híbrid poc convincent. Se'n salven, fins a cert punt, els avatars dins del barco presó, que són entretinguts. Llàstima que aquests elements, fets per anar-nos impressionant -que Tiñena maneja bé-, ens siguin familiars per les moltes pel·lícules de presons que s'han fet i que han contribuït, més o menys vegades, a fer-nos passar un vespre avorrit davant de la tele.