Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Confiança

Dos dels tres presidents més importants de Catalunya (el primer és el de La Caixa) han fet servir la mateixa estratègia per superar un moment difícil. Quan res no li anava de cara el president del Barça Joan Laporta va demanar als directius més crítics: "Feu-me confiança". Era una manera de guanyar temps i situar-se en un nivell més emocional que no mental. Al discurs de Cap d'Any, el president Pasqual Maragall també va apel·lar a la confiança per encarar un futur objectivament temptestuós. Demanar confiança és un recurs argumental d'una gran fragilitat, més propi d'un protocol religiós que no de la lògica política.

En les religions, però, la confiança en els representants de la fe a la Terra és a fons perdut i obeeix a raons espirituals. En política, en canvi, és una inversió que no hauria de ser ruïnosa i que pot cancel·lar-se quan l'elector constata que els beneficis han estat nuls, decebedors o ruïnosos. Cada vegada més, els electors demanen eficàcia a l'hora de solucionar problemes i sensatesa per mantenir un clima de convivència democràtica. De fet, la confiança no sempre és l'element decisiu per decidir el vot. Sovint, hom decideixi votar el candidat que menys desconfiança li desperta.

Maragall també va dir: "Ens en sortirem". És una frase que van pronunciar alguns passatgers d'avions poc abans d'estimbar-se i els navegants més optimistes del Titànic. En una situació de pànic, aquestes declaracions d'esperança tenen una grandesa innegable. Però, si no vaig entendre malament el discurs, Catalunya no viu, encara, una situació de pànic. La quota de confiança s'inverteix en el moment de votar i es revisa cada quatre anys. Si la percepció de l'inversor és que qui l'administra l'està malversant, es poden fer declaracions per mirar de redreçar l'estat d'opinió però no es podrà evitar que la confiança desaparegui o es retiri.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de enero de 2006