Tocar la fibra

Fa 14 anys que pels volts de Nadal, en un període en què sempre és més fàcil entendrir les consciències eixutes, se celebra La Marató de TV-3. A primera vista, seguint la Marató de diumenge passat, diríeu que res no ha canviat en el programa i que cada any és igual. Això passa perquè el programa ja s'ha convertit per ell mateix en un gènere autòcton -si veieu programes filantròpics d'altres cadenes, us adonareu que no s'hi assemblen gaire-, amb uns elements que es recuperen d'any en any per facilitar la complicitat de l'espectador. I és que en aquest cas, quan s'han de recaptar com més diners millor per una bona causa, la complicitat del públic és essencial. Tanmateix, tot i les primeres impressions, La Marató de diumenge passat sí que va oferir algunes novetats substancials.

Dedicada per segon cop a l'Alzheimer i les malalties neurològiques, el programa es va plantejar amb una imatge més dinàmica, juvenil i directa. Sense abandonar la transcendència que demanava l'assumpte, sí que es buscava una pàtina més digerible. Aquest aire nou s'aconseguia també amb l'acompanyament musical de Marc Parrot i la presentació única, tot al llarg del programa, d'Helena Garcia Melero. Amb alguns ajuts momentanis, la Melero es va empassar La Marató ella sola, de cap a cap, i se'n va sortir prou bé. Amb les hores va anar guanyant fluïdesa, les seves entrevistes tenien el punt just de simpatia, sense resultar ensucrades ni compassives amb els malalts. Potser se li podria objectar, això sí, una tendència excessiva a demanar els aplaudiments del públic. Un altre al.licient va ser l'ús de la realitat virtual i l'animació per ordinador a l'hora d'explicar la naturalesa de diverses malalties del cervell d'una manera entenedora. Alhora també hi ha aspectes que es repeteixen cada any i que demanen una revisió. El partit de futbol entre famosos, que ens recorda aquells partits de solters i casat s a les festes majors de poble, és un recurs fàcil i que ha perdut força -fins i tot si el Francino torna per jugar com a futbolista oriünd-. Tot i que per descomptat són necessàries, les connexions amb les sales de telèfons resulten poc vistoses: les anècdotes es repeteixen any rere any.

La Marató ha aconseguit amb el temps una infraestructura d'empresa sòlida. Les bones audiències i les altes recaptacions de diners certifiquen l'èxit. El merchandising funciona, ja sigui en forma de publicitat prèvia i incisiva -com l'anunci dels nens que gravaven sons perquè els recordés la seva àvia-, o bé amb la gravació d'un disc de versions per part dels grups catalans. La implicació desinteressada dels treballadors de TV-3 i la vinculació d'associacions i ajuntaments amb tot d'activitats per recaptar diners també són parts d'aquest èxit comercial.

Més enllà de les xifres, en el territori moral, hi ha qui pot retreure a TV-3 aquesta facilitat per tocar la fibra, per buscar la llagrimeta, per sacsejar les consciències i recollir els diners que deixen caure. S'accepten els recels, però com a mínim a La Marató de diumenge passat no són justificats. Igual que en d'altres ocasions, l'autèntica força la van tenir els malalts i familiars que van passar pel programa per donar el testimoni de les seves malalties. Aquí no hi ha artificis que valguin -i si de cas s'ha d'atribuir l'encert a un bon càsting de convidats-. Entre molts casos, vam poder veure malalts de Parkinson que volien escriure; malalts d'ictus que ho explicaven, com el director de cine Joaquim Jordà; un nen de deu anys, en Xavier, malalt de distròfia muscular, que s'ajudava d'un gos per collir objectes i obrir calaixos; una arquitecta de 54 anys que patia Alzheimer... Al final, les paraules dels que pateixen i resisteixen són sempre el gran argument, renovat cada any.

(La recaptació de La Marató diumenge va ser de 5.609.191 euros.)