La verge embarassada

Els últims Pastorets que vaig veure deu fer més de 30 anys, quan jo mateixa en formava part en un insuperable paper de Llucifer que queia rendit als peus de Satanàs i animava els set pecats capitals a escampar el vici pel món. En aquell temps era impensable que la Verge Maria sortís embarassada a l'escenari, o que sant Josep fos un noi tan jove com la seva dona, o que no acabés de veure clar de casar-se amb una prenyada de l'Esperit Sant. Tots aquests dilemes, i d'altres, els resolen sense cap mena de traumes als Pastorets que es representen aquests dies al Guasch Teatre, al carrer Aragó número 140 de Barcelona. Porten per títol Ve-t'ho aquí uns Pastorets i els presenta la companyia dels Germans Guasch, que en aquest cas són ells, en Joan i en Josuè, i dos actors més, Anna Garcia i David Segú: quatre artistes que es desdoblen en els personatges que faci falta per omplir l'escenari o canviar el decorat.

Quan sant Josep dubta qui és el pare de la criatura els més grans miren els pares i tots riuen

Guasch Teatre és una empresa familiar conduïda per la mare i dos dels seus fills. A ella tant la podeu trobar fent d'actriu en una obra de Lorca, com vigilant que les criatures no pugin de peus als sofàs del vestíbul mentre esperen l'hora d'entrar a la sala, o simplement arreglant les màquines de llaminadures que s'han encallat. Els fills són actors, i un d'ells, el Joan, el director de bona part de les obres que s'hi representen. Però per entendre la història d'aquest teatre ens hem de remuntar a l'any 1966, quan Joan Guasch i Martha Carbonell acaben els estudis a l'Institut del Teatre i, junt amb altres companys, creen la companyia Grup de Mim Gran Guinyol, que anava pel món en furgoneta i actuava on els demanaven. Vuit anys més tard formen el Teatro Experimental Grupo 69. Sense deixar les actuacions del grup posen en marxa la Campanya Escolar. Cap nen sense teatre , fins que l'any 1995 es realitza el somni de tot actor: construir el seu propi teatre, que seria seu de la Campanya Escolar , i on, en sessions de nit, es representarien obres per a adults. L'anomenen Teatre de l'Eixample, però cinc anys més tard, en acabar la funció Sant Jordi i el drac , que encara es representa el mes d'abril, Joan Guasch mor d'un atac de cor i la família decideix posar el seu nom al teatre com a homenatge.

Entremig de tanta activitat, la família Guasch en ple (en realitat són quatre fills) actuava fa 30 anys en els Pastorets que llavors es representaven al Romea. Els petits feien de pastors o de dimoniets i la més menuda, que només tenia mesos i actualment treballa en un musical a Londres, feia de nen Jesús. La idea de crear uns nous pastorets ja els rondava pel cap de feia temps, però quan van tenir el seu propi local s'hi van llençar de cap. Des de fa set anys, cada cap de setmana de desembre i durant totes les vacances de Nadal, els nens -i els pares- omplen el pati de butaques i criden i canten i riuen i fins i tot llencen coses a l'escenari responent a la complicitat que els actors reclamen i aconsegueixen.

A Ve-t'ho aquí uns pastorets també hi surten dos pastors, Titot i Mecmé, però duen mòbil, i fumen i no s'espanten gaire quan veuen el dimoni. La verge està desconcertada perquè ha de parir i no sap ben bé d'on li ve. Apareix un Sant Miquel que en lloc d'espasa du un llibre i recomana la lectura del Quixot al dimoni. Sant Josep no té clar que la verge pareixi poc després del seu casament. Maria surt amb una panxa com d'aquí a allà i els pastors li pregunten si ha menjat massa. És el moment que les criatures comencen a cridar com animals: "Està embarassada!" "Està embarassada!" I quan sant Josep dubta qui és el pare de la criatura els nens més grans miren els seus pares i tots riuen. I ratllant el que ara s'anomena políticament incorrecte, en un moment donat els pastors inviten els nens a llençar cigarrets a l'escenari tot cantant una cançó. Aquests cigarrets, que no són de xocolata, els compra qui vol a l'entrada després de llegir que aquesta tradició ve dels Pastorets del Romea, on el públic llençava fins i tot havans. Són, doncs, uns pastorets per a nens progres, o per a pares progres que parlen de tot amb els seus fills. Es canta i es balla i la cançó dels cigarrets perdura dies i dies perquè els petits l'aprenen de seguida i s'encomana ràpidament als grans.

Mentre els actors, un cop acabada la representació, surten al vestíbul i saluden els nens, la Martha m'explica que han volgut fer uns pastorets posats al dia, però sense perdre els trets característics, més àgils i divertits, desmitificant la història clàssica. Diu que són uns pastorets per a tothom perquè volen que els pares no s'avorreixin. I ho aconsegueixen perquè surten encantats. Un dels atractius del teatre és que abans d'entrar, els nens poden passar l'estona jugant a parxís o al que vulguin al voltant d'unes taules que hi ha al vestíbul.

Em pregunto com es pot tirar endavant un teatre amb aquestes característiques i em diu que tothom hi posa el coll. Pràcticament totes les produccions són seves i els actors són com de la família, fins i tot la noia que ven les entrades és filla d'un dels actors. Tot queda a casa. Però sembla que funciona. Un miracle, si tenim en compte que no tenen cap suport al darrere i s'ho han de fer tot ells. Una de les gràcies és haver inventat un calendari que marca cada mes la funció infantil que es representa. N'han repartit més de 12.000 i han creat un públic addicte. La Martha diu que treballen en el que els agrada. I es nota.