Fum, fum, fum!

Des de fa uns quants dies els que volen sortir a sopar al restaurant, o a la fonda, han de buscar una empresa que els aculli. Trobar una taula lliure per dos, recollida i silenciosa, que faciliti els jocs de mans i cames, és com buscar la flor de l'edelweiss a la selva amazònica. Els sopars de Nadal de les empreses -amb aquells informàtics que expliquen acudits sobre Bill Gates i aquelles dissenyadores que s'avorreixen mortalment, amb els regals inútils de l'Amic Invisible, amb aquells comptables fatxendes i aquelles secretàries que al final de la nit sempre somiquen de pena- colonitzen qualsevol racó on donin de menjar i, de passada, escampen i airegen l'esperit nadalenc. Aquesta sensació nadalenca, de fet, comença a principis de desembre, per santa Llúcia: arriben els primers christmas a la bústia, els primers avets a la floristeria de la cantonada, els primers anuncis de nines ploraneres a la tele, i el cor de la gent es va estovant. Els qui creuen en Déu es preparen per celebrar amb ganes el naixement del nen Jesús, que "a cal fuster hi ha novetat", i els qui no hi creuen, més o menys també. Potser perquè en el fons es tracta de menjar i beure, no hi ha cap altra època de l'any en què les tradicions religioses s'hagin acordat tan bé amb les festivitats laiques, fins al punt que s'han convertit en clixés que es repeteixen cada any sense cap mena de variació. La millor prova del seu èxit és que també hi ha gent que n'abomina i, quan arriba Nadal, s'amaga a casa com un anacoreta de ciutat.

No hi hauria festes de Nadal sense pessebre amb muntanyes enfarinades i rius de plata (els poetes de diumenge en treuen molt rendiment, d'aquests trucs). No hi hauria Nadal sense neules ni "fum, fum, fum!" ni Missa del Gall ni versets de la canalla a la sobretaula. No hi hauria Nadal sense el "tió, caga tió" ni galets farcits ni canelons per sant Esteve. La llista és llarguíssima i cada edat té el seu Nadal. Josep Maria de Sagarra deia que les dones solteres de 43 anys són les que més disfruten dels torrons. Per uns l'esperit nadalenc és sobretot aquelles veus infantils de la rifa de Nadal -avui, quan es canti el gordo, una minoria serà més rica i una majoria serà més ruca-, per d'altres és tornar al teatre, un any més, i actuar als Pastorets d'en Folch i Torres, fent de Lluquet o de Rovelló, o escoltar el Poema de Nadal d'en Sagarra en una església perduda. N'hi ha que disfruten del Nadal quan s'arrepapen al sofà i tornen a veure a la tele La gran familia, o ¡Qué bello es vivir! -i ploren per tradició-. El Nadal també pot ser polèmic: si posem o no el caganer al pessebre de l'Ajuntament; si a Espanya brindaran o no amb caves catalans.

La majoria d'aquests requisits imprescindibles del Nadal provenen de la cultura popular, del folklore, de quan la tradició religiosa s'acomoda en els nous temps. ¿Però i la cultura? ¿Com veu el Nadal la cultura? ¿Se'l creu, l'utilitza? El Quadern d'aquesta setmana vol ser un intent de rastrejar l'esperit nadalenc en diversos àmbits de la cultura catalana. Això sí, amb una intenció clara: desitjar-vos un bon Nadal!