Sota el signe de Fraga Iribarne i de Joan Fuster

No crec en els horòscops. Ara, si necessitara cap raó abans de descartar-los, només em caldria recordar que Fuster i Fraga van nàixer el 23 de novembre de 1922. Pel que sé de Fuster i de Fraga, ja puc suposar que pocs dies hauran compartit un encert en el pronòstic.Les coincidències formals de principi podrien fer-nos dubtar. El pare de Fraga -agent d’un cacic- va ser alcalde amb la dictadura de Primo, amb la República -per la CEDA- i amb la insurrecció de 1936. El pare de Fuster -carlista- va ser alcalde de Sueca un poc temps, després de la victòria franquista, i abandonà el càrrec per discrepàncies amb la repressió dels vencedors. El de Fraga devia ser més tolerant. El pare de Fuster havia estat empresonat en la zona republicana durant la guerra, però no sembla que, després, haguera volgut prendre’n venjança.

Ací podria començar la divergència mental entre aquells xiquets que tenien catorze anys en sublevar-se Franco. Problema de sinceritat, de memòria o d'amnèsia. Fraga, en plena Transició, quan no sabia què fer per inventar-se un passat "liberal", arribava a la infància i, falsejant, declarava: "Galicia no conoció represión de ninguna clase". Fuster no solia parlar de les afliccions que patí la seua família en territori republicà durant el conflicte. Ni de les que sofrí una altra part, quan es van girar les cartes.

Fraga i Fuster entraren a la Universitat. En distintes èpoques, gràcies, precisament, al fet que el futur ministre de Governació s'havia mantingut en la zona afortunada. El 1944 rebé el títol de Víctor de Plata i guanyà una plaça d'oficial lletrat de les Corts Espanyoles -una institució atònita, a la vista dels fracassos de l'Eix Roma-Berlín. Als vint-i-sis anys (entorn del 1948), Fraga era catedràtic a la Facultat de Dret de València. Just quan Fuster n'acabava d'eixir -el 1947- i no podria tornar a entrar-hi -com a professor i després de superar mil obstacles burocràtics- fins al 1983.

Haver passat la guerra en una zona o en una altra explica que persones d'una mateixa edat acabaren els estudis amb vora tres anys de diferència. Fuster, a pesar que pertanyia a una família tan "vencedora" com la de Fraga, no podia tenir les mateixes oportunitats.

Ni ho pretenia, perquè ben aviat es van orientar per camins d'idees i projectes que no tenien cap acceptació en l'ambient oficial. En algun moment pensà d'anar-se'n, com altres feren, però primer les obligacions filials i sempre el seu compromís amb el país, ell que volia veure'l canviat i millorat, li ho van impedir.

En el primer número de Cuadernos de Ruedo Ibérico (1965), revista editada a París per un exiliat valencià, José Martínez Guerricabeitia, hi ha una descripció sobre la personalitat juvenil de l'actual president de Galícia: "cuando llegó a Madrid, era un joven rollizo tímido y laborioso, se puso a estudiar para ministro de todo en un Colegio Mayor y se puso a vencer su timidez con el cultivo de la arrogancia mussoliniana".

Mentrestant, el primíssim Fuster -que havia estat del Frente de Juventudes, però que evolucionà de pressa cap a posicions democràtiques- va arribar a la Universitat de València i malvivia en una pensió presidida pel raquitisme alimentari, començava a llegir autors que Fraga hauria considerat perversos i es feia nacionalista. Fraga, en això, hi ha arribat més tard: és tan galleguista com l'electorat vulga.

Ací van començar els problemes de Fuster. Si per comptes de jugar a la contra haguera jugat a favor, s'hauria trobat amb tots els vents de cara. Podia haver estat un element destacat en l'escalafó cultural del Règim. A poc a poc elegí la vida poc còmoda d'un intel·lectual independent, que havia de viure de les col.laboracions de premsa i que s'aventurava per especulacions mentals lliures i per estudis d'història cultural -El descrèdit de la realitat, Diccionari per a ociosos, Figures de temps, Babels i babilònies, La Decadència al País Valencià- que no tenien relació amb el brillant currículum que Fraga anava creant-se entre les files dels "addictes".

Bé, alguna relació sí que n'hi ha: la que existeix entre dues maniobres contraposades.

A partir d'això, es podrien traçar, si l'espai ho permetera, columnes de fets en vides paral.leles. Per exemple: el 1962, Fraga era designat per Franco ministre d'Informació i Turisme i Fuster publicava Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano. En aquella època, el segon començà una activa presència com a signant de demandes col·lectives antifranquistes, algunes destinades al totpoderós ministre. Era una relació distanciada: exactament, la que pot haver-hi entre el poder exercit per un intel.lectual orgànic d'un règim dictatorial, servidor de les seues abjeccions i arbitrarietats, i la independència d'un altre intel.lectual que mirava de tombar aquella situació.

A partir de la Transició, sense haver trencat mai amb el franquisme, Fraga començà a ser un dels beneficiaris del nou règim. Mentrestant, Fuster trobà suficients motius per a sentir-ne més i més desconfiança. Un d’ells, la successió de premeditades campanyes d’intoxicació informativa a què fou sotmés el País Valencià, que, entre altres coses, el feren víctimes d’insults i atemptats. Un altre va ser veure com apareixien liberals de sota les pedres i no perquè hi estiguessen amagats. Fraga n’era un.