A la vida ALBERT GARCIA I HERNÁNDEZ
Cante la vida plena des de la vida buida (...) i el cor em diu que sí, el cervell diu que sí i tot en mi és un sí que mai no acabarà", escrit i musicat per Ovidi Montllor.Editat en un disc amb un títol que venia a ser-ne un exemple: A Alcoi.
En una mar de reflexions, debats, commemoracions de morts, de vida buida per dedicar-la en contra de qualsevol cosa, una mar enfosquida per onades del no, Ovidi hi erigia la seua illa. Amb una amenaça: "un sí que mai no acabarà".
Hi afegia: "Encara espere tant de tu que esperant mor amb tu" i "esperem tant i tant de tu que no mate el meu cos, segueix amb tots".
Això pel que fa a la lletra de la cançó. Si voleu, pel que fa a aquesta elemental declaració de principis.
Ara bé, com agafar aquest personatge, a la lletra?
Podríem dir que Ovidi roman interessant perquè ens evoca qualsevol cosa universal en la particularitat de cadascú?
Plantejada la pregunta des d'una altra perspectiva: Quines possibilitats de supervivència tindria Ovidi ara i ací? O: On són els Ovidi actuals?
El personatge, a la lletra, va triar la vida enfront de la mort. El fet de morir jove no és una contradicció envers l'anterior afirmació. Quina vida (implícit: contra quina mort?)?
Supose que la vida dedicada a fer allò que un vol, allò que un desitja. No allò que es vol o es desitja capritxosament -això es compra amb diners-, sinó allò tan difícil d'assolir, com ara saber què és el que realment un vol. Cal deduir-ho de la seua pròpia lletra: esperar tant de la vida per a no matar el cos i seguir amb tots. No és qualsevol cosa.
Si els capritxos es compren amb diners, quin és el preu de triar la vida, aquesta vida? Ovidi n'és un exemple: des de passar fam, fins a passar la humiliació de no ser reconegut pel món "homologat", pel món traduïble en xifres, en categories, en títols acadèmics, en professions, etc. És el preu d'una certa solitud que el remei narcisista no acaba de calmar.
La quietud, la calma, el confort... potser és la mort en vida.
Ovidi pagava per la seua vida: avui manobre, demà actor, ahir intèrpret de doblatge (cal menjar), mentre esperava tant de la vida. És més, i de cada pagament, també, fer-ne vida.
Potser per això acaba el disc amb: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". Potser avui hauria d'anar a una empresa de treball temporal per a poder seguir vivint. O no.
