Igualtat, dona i autonomia

Hi hagué un temps en què per a les dones el 9 d’Octubre era la mocadorà, el tronador i la piuleta amb què el marit, el nóvio o el pare (en ma casa les filles també teníem la nostra) ens obsequiava. I hui què és?

Hem caminat prou i bé si pense en el camí recorregut. Quasi sempre cap avant però també amb algun pas cap arrere. Perquè el 9 d’Octubre hui representa l’autonomia de la nostra Comunitat i de la seua ciutadania. I per a les dones, democràcia, ciutadania, igualtat són paraules que ens donen entrada a ser subjectes i no objecte del Dret. I és una gran diferència: el nostre Estatut parla hui dels Drets dels valencians i valencianes per a referir-se al poble de la nostra Comunitat.

Este pas del temps ho podem veure en les Corts, institució que representa al poble valencià del qual les dones som el 50%. En la primera legislatura, 1983, només hi havia cinc diputades al costat dels 84 diputats, eren l’anècdota però també la imatge del poder que reflectia la nostra posició en la part de la societat que adopten decisions que ens afecten a homes i dones. Qüestió, la del dret de les dones a ser representants de la ciutadania, que ha sigut molt discutida i que no s’ha fet realitat fins que les lleis l’han conclòs, cosa lògica, d’altra banda, ja que són les lleis les que regulen els drets.

Hui la imatge de les Corts es correspon amb els dels nostres carrers. A poc a poc van anar augmentant les diputades des de les cinc inicials a 12, després 22, més tard 36 i així fins a arribar a les 45 en la institució que representa a la nostra ciutadania. Hui ningú ens discuteix, almenys en públic, este dret. De fet podem recordar com va resultar d’escandalós que no hi haguera cap dona en la Mesa que va obrir l’actual legislatura, fet, d’altra banda, habitual ja que quan els partits només poden designar un lloc, sempre veuen un home com millor, per no dir única, opció.

Es va resoldre este desajust tan comentat, una vegada es va concloure el pacte de govern i es va triar un nou membre de la Mesa amb la inclusió d’una dona en representació del Grup Socialista.

Però fem història. Este augment gradual de diputades ha sigut alguna cosa més que un canvi d’imatge. L’últim any de la III legislatura —el 30 de juny de 1994— es va incloure en la reforma del reglament l’article tres pel que les Corts havien d’aplicar “en totes les seues actuacions una política d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes”. Un article singular que no tenen la resta dels Parlaments autonòmics. Un altre avanç va ser la possibilitat de votació per vídeo-conferència quan les diputades estigueren de baixa per permís parental i que també es va estendre a baixes per llarga malaltia. En este cas s’ havia de véncer el gran obstacle reglamentari que suposava la definició del vot com a personal, presencial i intransferible. El precedent més directe en el nostre Estat va ser el del Parlament andalús en l’elecció del president de la Comunitat amb una diputada, hospitalitzada per part, el vot de la qual decantava la majoria. Amb més proximitat recorde el cas de l’Ajuntament de Burjassot que celebrà una sessió en l’hospital on una regidora havia parit per cesària, per a sol·licitar una subvenció de l’ICO (2012).

Va ser un primer pas al què van seguir molts més i no sols per la virtualitat de la norma sinó perquè era ella la que reflectia el canvi social que protagonitzaven les dones.

El següent en el temps, va ser la creació de la Comissió de la Dóna en 1995 que reconeixia la necessitat que, la institució que ens representa, tinguera un espai propi per a debatre el que afecta nostra ciutadania. Dels seus treballs, que van ser molts i importants, recordem algunes iniciatives com la proposta per a retolar els carrers amb noms de dones que hagen contribuït al progrés de la humanitat, o el d'un pla d'acollida per a dones maltractades, la prohibició d'acomiadament per embaràs, un pla d'ajudes econòmiques a menors i víctimes de violència de gènere, la no discriminació per sexe en el Museu de les ciències Príncep Felipe...(la foto dels premis Jaume I, es tot un eixemple). També se produïren intensos debats en les compareixences de les, i algun el, responsables del Consell en esta matèria. Sense competència legislativa no pogué debatre la llei d'igualtat o la de violència de gènere però si les compareixences prèvies en què participaven les associacions de dones y/o expertes en la matèria que sens dubte van influir en la redacció de les normes.

En 1995 es va celebrar per primera vegada en Les Corts, el Dia de la Dóna a la que van seguir uns anys en què es premiava dones representatives en diferents espais o a associacions que treballaven per la seua igualtat. 2008 va ser, incomprensiblement, l'última vegada que es va celebrar

Com tot el món coneix, Les Corts a més d'aprovar lleis també trien les persones que formen part de diferents organismes i en ells es va començar a reflectir este canvi encara que molt lentament demostrant que on no hi ha una norma garant "la cabra tira al monte" (amb perdó de les cabres per la comparació). En este cas domini masculí.

Així el Consell València de Cultura, amb absoluta ignorància del que les dones han aportat i aporten al món de les arts, les ciències, amb un concepte de cultura androcèntrica, es va constituir només amb homes perquè en 1985 les seues Senyories no van trobar dones que "tingueren un rellevant prestigi o reconeguts mèrits intel·lectuals", que era la condició requerida per a formar part de. Van ser augmentant amb comptagotes fins a arribar a les 5 de l'actual Consell. Serà miopia, dic jo, i un concepte del cultura misogin que impedeix reconèixer, a més de les dones que entren en eixe concepte de cultura, la que fa falta, per a portar amb èxit, moltes de les coses que fem les dones perquè funcione l'economia pública com s'ha explicat sobrada i científicament.

Seguint amb els organismes que es trien, L'Acadèmia Valenciana de la Llengua només té 2 dones dels seus 19 membres actuals, les dos Sindicatures de Greuges i Comptes només una dona de les tres persones que les formen encara que he d'afegir que la nostra Sindicatura de Greuges va ser (1993) una de les excepcions en el conjunt de l'Estat. Només la del País Basc i el Defensor del Poble tenien una dona entres els seus tres components. Potser per la seua presència que la nostra institució, en les reunions anuals d'estos organismes, la que va incloure ponències sobre la perspectiva de gènere, que s'ha mantingut i incrementat al llarg d'este temps. Els òrgans més nombrosos i que, en conseqüència, podrien haver donat més joc a la presència de dones, tampoc són un model d'imparcialitat. Els Consells de les Caixes d'Estalvi o Ràdio Televisió Valenciana no van ser una excepció encara que amb el pas del temps alguna ha arribat al 50%.

Si, hem avançat molt d'acord amb la nostra integració en l'Estat al manteniment de la qual estem contribuint, ací si, en igualtat. Però les accions polítiques relacionades amb les dones estan íntimament relacionades amb la interpretació que es dona del concepte d'Estat Social que, com sabem, depèn dels que posseeixen el poder. Les dones som i serem.