Una nova ‘Via Valenciana’

Un professor em suggereix que comence amb la següent il·lustració: la situació actual del País Valencià és semblant a la d’un camp de tarongers que quasi no fa taronges. Ha vingut una gran gelada – la crisi internacional - i ha gelat moltes branques dels arbres. El poble pensa que la seua mala sort s’ha degut a la gelada, però la veritat és que els arbres ja amb prou feina feien taronges abans de gelar-se. No havíem treballat la terra, no havíem adobat correctament, regat poc, molts arbres tenien la “Tristesa” o estaven corcats de “Minador”, i la terra estava plena de males herbes que li xuclaven l’aliment.

Ara repetiré el mateix en paraules menys acolorides. Estem a les portes d’una dècada perduda: la crisi del 2008 va obrir la porta a un escenari d’empobriment col·lectiu: de rendes (atur, exclusió social, devaluació salarial, retallades de serveis públics), de drets (l’estudiant que és multat per protestar contra l’encariment dels estudis), de democràcia (“no hi ha alternativa”, “on està la Generalitat?”) i de futur (precarietat o emigració). Però convé alçar la vista: des de mitjans dels ’80 la societat valenciana ha viscut un procés d’empobriment en relació a la mitjana espanyola. L’evidència empírica deixa pocs llocs al dubte. Si mirem la renda per habitant (indicador convencional d’èxit o fracàs econòmic) s’observa com hem passat de ser un dels territoris pròspers a tenir una renda mitjana al voltant del 14% inferior a l’espanyola. El valencià mitjà és un ciutadà cada vegada més pobre que l’espanyol mitjà. Açò està fortament correlacionat amb la caiguda relativa de la productivitat. Aquesta caiguda es replica en el cas de la participació valenciana en les exportacions espanyoles (que pot ser usada com a indicador de competitivitat relativa). Des del 1986 ha caigut en picat, des d’unes xifres properes al 19% cau fins al voltant del 10%. Això ens fa pensar que el deteriorament de la renda per càpita està relacionat amb el declivi del model productiu. Per tant, els problemes dels valencians tenen un origen molt anterior a la crisi de 2008. La societat rica i pròspera en la que imaginàvem que vivíem era un miratge des de fa molts anys; justificador per a uns, consolador per altres.

El diagnòstic és clar: doble procés d’empobriment (absolut des de 2008 i relatiu des dels ’80). Un bon diagnòstic és fonamental a l’hora de formular polítiques; per això, a la Comunitat Valenciana no ens val només dir “activeu el consum, activeu el consum!”. Apuntem una idea molt clara: no hi ha eixida de la crisi sense nou model productiu. Les velles formes de produir i competir (productes de gama baixa, preus baixos per salaris baixos) que en el passat van funcionar no són viables en el món actual. Però tampoc ens val el que es va enfonsar el 2008: un creixement engreixat per l’endeutament massiu i edificat sobre un pes desproporcionat de la construcció especulativa. Ens cal canviar les formes de producció seguint una altra lògica: allò que produïm hem de produir-ho bé, incorporant més tecnologia, més coneixements, més intangibles (com marques) per a obtenir un producte de més qualitat i més valor afegit. La imatge és senzilla: no és el mateix vendre mobles tradicionals que la proposta innovadora d’Ikea.

Tanmateix, cal matisar la idea: les formes de produir tenen molt a vore amb les formes de pensar, amb com s’organitzen les empreses i el paper dels treballadors, amb les sinèrgies entre aquestes i el seu entorn local, amb el paper que juguen les institucions públiques, amb l’educació i el rol social de les universitats, amb l’autopercepció col·lectiva i la visió de futur, amb les eines de que disposem (i les que no disposem, com el sistema financer), etc. Per això, per a canviar el model productiu cal canviar la societat. Però açò també funciona al revés: per a millorar la societat cal canviar el model productiu. Per tant, només té sentit parlar de nou model productiu inserit en un canvi més ample: nou model valencià de desenvolupament, una nova via valenciana.

En la nostra història recent els valencians hem transformat la neu en gelats, la llauna en joguets o l’adversitat de la salinització de l’aigua que dificultava el treball agrícola en estímul per a llançar-se a produir calçat. Ara ens toca transformar la situació d’empobriment en una oportunitat d’obrir una nova via valenciana que recupere el benestar per al nostre poble. Si volem, podem.

Pau Belda Tortosa és membre del Consell Ciutadà Valencià de Podem.