Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Un testament

La darrera novel·la de Dostoievski és “el seu últim i suprem acte de fe"

Un testament Ampliar foto

“Només m’agraden els llibres que mosseguen”, diu Kafka. Si hi estic d’acord, amb això! Passem hores, dies, setmanes, mesos, llegint fullaraca, textos insípids o postissos, efímers o frívols, que no mosseguen, que a penes ens deixaran empremta, que potser mai no seran un record. Només de tant en tant topem amb un llibre-vivència que mossega. Això he sentit en acabar Els germans Karamàzov, que m’ha deixat moradures i ferides arreu de la ment, que m’ha produït dolor i plaer i, sobretot, dubtes difícilment resolubles. La darrera novel·la de Dostoievski és, en paraules de l’excel·lent escriptor que ens la va traduir, Joan Sales, “el seu testament literari, el seu últim i suprem acte de fe, el clam trasbalsat de la seva ànima adolorida davant l’onada de materialisme que començava a submergir el món”. Dostoievski va morir molt poc després d’haver estat publicat aquest llibre la idea cabdal del qual és —com ja ho era en Crim i càstig—: “Si no hi ha Déu, tot està permés”. Si hem de creure les seues pròpies paraules, Dostoievski no inventa mai la trama ni les intrigues, pren allò que la vida mateixa li ofereix. “La vida”, diu, “és infinitament més rica que les nostres invencions”. El text, de vora mil pàgines, té —torne a citar Sales— “la grandesa, el desordre, la incoherència i la fondària de la vida”. Hi trobem una galeria al·lucinant de personatges, on destaquen els Karamàzov. Ja ho té, això, Dostoievski: tots els seus personatges estan sonats. Lúcidament sonats, val a dir, capaços de fer disquisicions teològiques o psicològiques de diverses pàgines i, alhora, d’actuar com uns acabacases; propensos a la més elevada espiritualitat o a la més abjecta bestialitat. El xiquet que, en un moment determinat, diu “Per interpretar els esdeveniments històrics tals com la fundació d’una nacionalitat, cal de primer comprendre què significa això”, pot, seguidament, apedregar un dels seus millors amics. Incoherent? No, imprevisible. Aquest és un dels principals atractius d’aquests individus tan complexos: no saps mai què faran, com reaccionaran o evolucionaran en la pròxima pàgina. D’escenes que mosseguen, n’hi ha moltes: hi ha la pudor insuportable i escandalosa que fa el cadàver d’un home sant, hi ha anècdotes esborronadores de crueltat i d’humiliació, hi ha l’estupidesa i la vanitat humanes, hi ha la misèria, el fracàs, l’alcohol, la gelosia, la luxúria, la mort. Hi ha un al·lucinatori diàleg entre un dels Karamàzov i un dimoni, que, òbviament, només habita dins del seu cap. I, com en quasi totes les obres del rus, hi ha, també, la veu de l’esperança i de la bondat, en aquest cas encarnada pel menut dels germans, Alioixa, que es dedica a pal·liar les nafres de tots. En les últimes pàgines d’aquest últim llibre, Alioixa fa un discurs improvisat a unes criatures que acaben d’assistir, desolades, a la mort i a l’enterrament d’un dels seus companys d’escola. Entre altres coses, els diu: “No hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record”. Això diu l’àngel Alioixa i jo, en rellegir-ho, pense, gojós, en el record que em quedarà d’aquesta lectura plena d’ombres i de llums. I d’interrogants. I, sobretot, de mossos.