Dins el riu de la llum

Dimecres de la setmana passada, el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro presentaven el seu nou llibre conjunt, O: llibre d’hores, en la llibreria Calders de Barcelona. Aquesta és una llibreria àmplia i acollidora, que va obrir fa uns sis mesos en un passatge pròxim al Paral·lel que ara està de moda, entre restaurants i cafés incitadors. En aquests temps, que s’òbriga una llibreria ambiciosa ja és notícia; més encara si, com aquesta, reserva un espai generós a la poesia difícil i admirable. Un servidor ha de confessar que s’ho mirava tot això un punt atònit, mentre conjecturava que li caldrà anar-hi sovint.

No em va donar temps, amb tot, per a una inspecció més minuciosa, perquè l’acte ja començava. Entre el públic hi havia una representació suficient de la colònia valenciana a Barcelona i molts poetes, joves i veterans, presidits per Ramon Balasch, mestre de cerimònies de la generació dels 70, de la qual Joan Navarro és un dels membres eminents. S’assenyalava així una vinculació essencial a una tradició viva, on el bo i millor de la poesia valenciana –que Navarro encarna esplèndidament- s’inscriu sens dubte. Va presentar el llibre un altre membre d’aquesta generació crucial per a la literatura catalana, el proteic Vicenç Altaió, amb un discurs d’una opacitat enjogassada, que tenia a bé subratllar la capacitat del pintor i el poeta per anar més enllà de la glossa de l’ut pictura poiesis horacià, sobre la qual acostumen a transitar les relacions entre les arts de la paraula i la imatge creadores. Després de les paraules del presentador, Navarro llegí alguns dels textos convocats per les pintures de Salinas, mentre en una pantalla es projectaven les imatges amb què aquests versos dialoguen.

O: Llibre d’hores és el tercer llibre sorgit d’aquest diàleg entre el pintor de Barcelona i el poeta d’Oliva. L’ha publicat la valenciana Edicions 96 i inclou les reproduccions de 67 pintures acríliques sobre paper de Pere Salinas, els poemes en prosa corresponents de Navarro i, a més, les traduccions al castellà, el portugués, el francés, l’anglés i l’italià dels textos. En l’origen del llibre hi ha les 67 imatges que el pintor va traçar al llarg de quatre dies d’intens esclat creatiu –del 27 de novembre a l’1 de desembre del 2011- en un quadern que el poeta li havia regalat feia temps. Després, Navarro va escriure els textos que les il·lustren al llarg de nou mesos: de l’esclafit fulgurant de la concepció pictòrica a la lenta gestació de la paraula.

Navarro llegí alguns dels textos convocats per les pintures de Salinas

Les pintures són suggestives i enigmàtiques. La majoria són formes figuratives veloçment insinuades: còdols, mans, arbres, llavors, cels tuberosos; d’altres s’aproximen més elusivament al gest simbòlic o esbossen un territori anfractuós que arrecera l’òval primordial de la màndorla i on s’imposen totes les matisacions del gris i l’ocre pàl·lid, que a voltes orlen el negre estricte. Dins aquest món essencialment nocturn, sorprén de tant en tant la crepitació d’un cercle roig o l’estesa serenitat d’un blau aquós. Les paraules de Navarro segueixen amb incisiva llibertat aquestes suggestions de la forma. Ballen una dansa de signes entorn seu.

En la presentació del llibre, Vicenç Altaió assenyalà amb encert que, dins la colla dels poetes dels 70, Joan Navarro era l’únic filòsof d’una generació de filòlegs, i la seua poesia prou que ho prova. Des de bon començament, és una indagació sobre els límits del llenguatge i el rerefons de l’ésser, on la paraula és alhora un obstacle i una escletxa que permet ataüllar l’oculta essència heracliteana del món, com una pedra oscada a través de la qual entreveiem l’estremiment de l’aigua o un instant de quietud suspés entre dos tons. L’univers de la poesia de Joan Navarro és un cosmos circular, presocràtic o més antic encara, on tot és el mateix just perquè tot canvia, i on paraules com idèntic o contrari es dissolen en l’esplendor imperceptible d’unes llavors que són també carcasses. Un cosmos, en tot cas, recorregut a les palpentes, com dins l’espai d’un somni, amb negra fúria o amb exaltació hímnica, i sotmés a una interrogació tenaç.

Tant les pintures de Salinas com els poemes de Navarro solen dibuixar un itinerari sinuós de la fosca a la llum o de l’aurora a l’aurora. Ací, aquesta intenció s’evidencia des del mateix títol. La O és un cercle, i els llibres d’hores marquen les lectures de la meditació espiritual al llarg del dia en un cicle constant, i tenen el primer precedent en els denominats Llibres dels morts egipcis, que es deien en realitat Llibres per a eixir al dia i seguien el camí de l’ànima per les hores nocturnes de l’inframón, just abans de la resurrecció solar dins el riu de la llum. També en el cicle que recorre aquest llibre alena l’expectativa d’una resurrecció del sentit, entesa com una epifania, amb “l’eufòria de l’ofrena al final del viatge”, amb un cos fet pintura més enllà de la pintura i la paraula, retornat a la ignorància primigènia de l’origen matern, traç pur que travessa l’espai en blanc del temps. El conjur, l’encanteri, continua sent, avui com sempre, la forma més alta d’art. L’harmonia en contrast del conjur reflexiu és l’arriscada aposta a què ens conviden el verb i la pintura de Navarro i Salinas. Recorrem els seus cercles. Sentim amb ells l’estremiment de l’aigua dins la pedra i l’instant prodigiós de la quietud entre dos tons.