La cultura de Somonte

Si et pregunten si vols recitar els teus poemes a qualsevol lloc, hi vas. Però si el lloc és una finca andalusa ocupada des de fa dos anys pels jornalers del SAT (Sindicat Andalús de Treballadors, un sindicat basat en l’acció), no sé vosté, però jo hi vaig de cap. Més al·licients: recitar durant els actes per a celebrar el 1r de Maig, al costat de rock, rap i el grup Gente del pueblo, que lidera el magnífic José María Carrillo. Allí conec Diego Cañamero, portaveu del SAT, que no sol concedir entrevistes, però se m’emporta dins d’una de les cases per informar-me. Té un aspecte ferm, podria protagonitzar un film de Costa-Gavras, seriós, encara que amb un humor subtil, d’un rigor insòlit en el temps actual, una gran capacitat de condensació i "d’anar per feina". Somonte és una finca de 400 hectàrees que estava sense conrear, la titularitat de la qual va passar a la Junta d’Andalusia, que ja té 20.000 hectàrees públiques. Com diuen per allí: "Cuando la Junta es el señorito". El SAT hi va entrar i va ocupar la finca el 4 de març de 2012. Les forces de repressió els van desallotjar el 1r d’abril del mateix any i, l’endemà, tornaren a ocupar-la fins avui. Qui roman a la finca és un responsable del sindicat i uns 8 jornalers que van alternant-se. Hi arriben voluntaris d’arreu del món, però no poden quedar-s’hi més de 5 dies; jo hi afegiria: afortunadament. Plantacions, una granja (al boc li diuen Lulú). Tots els treballadors són voluntaris i no cobren; esperen fer-ho quan es legalitze la situació. El producte venut es dedica a inversions en la finca. Tenen relació amb diverses cooperatives (Lebrija, Puerto Serrano, El Bosque —Cadis—, Pedrera, Marinaleda). Les ajudes de la PAC (política agrícola comuna de la UE) passen a la Junta d’Andalusia i no arriben a Somonte. Des de l’aire es fotografia tot allò que està conreat, condició per a rebre les ajudes. Volen saber quina quantitat correspon a la finca, perquè ells treballen sense subvencions. Diego explica que l’objectiu és crear un banc públic de terra amb normes, pressupostos, fins a arribar a un banc públic econòmic. Ara per ara, necessiten la solidaritat, perquè ja acumulen una barbaritat d’euros en multes i amenaces de presó. Aquesta és la cultura política i social de Somonte, la cultura del SAT.

Acabes de recitar, baixes del cadafal i et trobes una abraçada de Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda, tímid fins a la desesperació, però amb una força bestial quan parla en públic i fa un cant a la vida des de la política. Marinaleda, que pren les decisions en assemblea, és un poble ple de flors (primera visió quan hi arribes), perfectament equipat, que té una guarderia des de les 7 del matí, que cobra 12 euros per mes. Els habitants poden construir la seua casa, 150 metres quadrats i pati, en el terreny regalat per l’Ajuntament, i pagar 15 euros per mes per a arribar a ser-ne propietaris. Marinaleda no té policia. Visita a cooperatives de productes agrícoles, d’oli, en què els treballadors t’expliquen com treballen i et donen una lliçó de producció que ni Marx hauria somiat. Cultura a peu de terra, mentre es lamenten de no tindre "cultura". I tant que en tenen, i no com els que deia el Machado andalús: "...y pedantones al paño / que miran, callan, y piensan / que saben, porque no beben / el vino de las tabernas. / Mala gente que camina / y va apestando la tierra…". Tornes a casa i tot et sembla estrany. Estrany? Potser la paraula és alié.