Ara que el món és redó

El planeta de la literatura, de la lectura, de l’edició i de la traducció, no ja no és un món pla amb centres concèntrics, tal com ha estat segles i segles la Terra: és ja, per fortuna, un món redó com una pilota: és una esfera, en qualsevol punt de la superfície de la qual ens escrivim i ens llegim els uns als altres. I això no és una petita revolució: és la revolució més gran de tots els temps en aquesta matèria dels llibres. L’escriptura i la lectura no són ja cosa pròpia d’un espai reduït (europeu, és clar) que es considera ell mateix l’únic centre d’un món, ni d’un cercle expansiu que pretén ocupar el món sencer: vénen i van de diferents centres i cercles, són multicèntriques i multidireccionals d’una manera que permet totes les combinacions. Ja sé que tot això és ben relatiu, i que les relacions són encara escandalosament desiguals, però no hauríem de perdre en cap cas la perspectiva històrica, que és l’única que ens permet comprendre la perspectiva present. El llibre va ser un invent grec i romà, en forma de volumen i més encara en forma de codex relligat i fàcilment manejable i transportable. Amb el llibre s’escampà el cristianisme i s’estengué l’islam, i amb el llibre reproduït amb la premsa de Gutenberg —que no era la xinesa— s’escampà per tot el planeta una certa manera d’escriure i de llegir. Aquella que converteix la literatura en una escriptura per a ser llegida per multitud de lectors; i que converteix la lectura, alhora massiva i privada, en una part important de la vida de moltíssima gent. Llegir és una manera de viure: explorar-se un mateix els racons interiors projectant cap a dins un poema, conéixer la vida dels altres, pròxims o remots, a través de la narrativa. I si això no fa la vida més humana, poques coses la faran. Llegir un assaig és comunicar amb el pensament d’algú altre, llegir novel·la és entrar en la vida dels altres: altra gent, altres llocs, altres països o altres temps, és viure vicarialment més vides, estendre els límits de l’experiència de la pròpia vida. La vida és breu, però afortunadament l’art —l’art d’escriure i de llegir— és cada vegada més llarg i més extens: tan extens que ens permet “ser” moderns i antics, homes i dones, adolescents i ancians, egipcis del Caire, jueus de Nova York, argentins de Buenos Aires, russos de Sant Petersburg o de l’estepa remota, musulmans, hinduistes, budistes, catòlics i protestants. Poc més podem demanar, en aquesta vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra. Proven amb els llibres de García Márquez, per exemple, ara que ja resideix al paradís. I el paradís, com sap tothom, és una biblioteca infinita.