Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Identitats

Els intents d'actualització de la visió que oferí Joan Fuster en 'Nosaltres els valencians' no han acabat d'articular-ne una alternativa

L'assagista Joan Fuster en una obra del pintor Manuel Boix.
L'assagista Joan Fuster en una obra del pintor Manuel Boix.

Aquest març, la revista Saó, que, dins la seua forçada modèstia, té l’envejable virtut de proposar contínuament qüestions ben oportunes (i que Déu els ho pague, als que la fan, perquè de les nostres institucions no cal que esperen gaire), ha dedicat el seu quadern central de març a la identitat valenciana. Mentre escric açò és dimarts 8 d’abril, i s’està debatent la llei catalana de consultes al Congrés de Madrid. Com que no sóc profeta, no tinc la menor idea de com acabarà el debat, però tot fa pensar que hi haurà poques sorpreses. Supose que al darrere de l’enrocament de les diferents posicions hi ha, entre altres coses, l’embolic fenomenal de nocions tan delicades com ho són les d’identitat i de nació. Per tant, l’ocasió de parlar-ne, també entre valencians, no pot ser més apropiada.

El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. Potser per això, els silencis obtusos i els tòpics rebregats que de tant en tant balbuceja Mariano Rajoy reben acceptació. Té el pes d’un sentit comú a favor. Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius- és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.

Al meu modest parer, el sentiment identitari valencià és molt més dèbil i molt més inarticulat. En Saó, Francesc Martínez Sanchis afirma que al nostre país coexisteixen almenys 5 visions identitàries diferents: el fusterianisme clàssic, les terceres vies, el blaverisme, la visió estatutària estricta i l’espanyolisme. Diu també que, de moment, s’emporta la palma la visió estatutària, amb un fort empelt de blaverisme. Com a descripció sociològica de les intuïcions o els interessos col·lectius, pot ser vàlida. En canvi, pel que fa als models interpretatius articulats i explícits que pretenguen respondre l’espinosa pregunta identitària (què som i què volem els valencians, i quin futur se’ns proposa) d’una manera coherent i productiva, no n’hi ha tants. Hi ha, com és obvi, el model de Fuster, tal com s’expressa en Nosaltres els valencians i en altres llibres. Fuster interrogà la història, la literatura, la lingüística, la demografia, l’economia, la sociologia i tot el que pogué (amb les dades de l’època, que solien ser escasses i no sempre fiables) i, amb les respostes que hi trobà, construí un discurs formidablement organitzat i convincent. És una demostració tan admirable i tan aconseguida que això es podia fer, que ningú s’ha vist amb cor de repetir l’empresa.

Ho dic a contracor, però amb aquest panorama “teòric” no anem enlloc

L’èxit intel·lectual de Fuster, com el seu mèrit, és indiscutible; el seu èxit social és més dubtós, i, a més, el temps no para de passar. No cal dir que hi ha hagut actualitzadors de Fuster dignes d’encomi. Potser el més valuós siga Joan Francesc Mira, perquè és el més savi i el més independent. Com que és un bon coneixedor de les ciències socials, el seu acostament a la realitat valenciana és també d’ampli espectre –antropologia, sociologia, història de les mentalitats, etc.- i difereix del mestre tant en el mètode com en les conclusions. La concepció del País Valencià que Mira expressa és prou articulada, consistent i distintiva com perquè dubtem de considerar la seua aportació una actualització, una variant o un model alternatiu –bé que semblant- amb pes propi, o les tres coses alhora. Molt interessant en tot cas, sense cap dubte.

Hi ha hagut altres aportacions suggestives, com la descripció del procés de modernització del país que s’extrau dels assajos d’Adolf Beltran, on s’entreveu una concepció pròpia de la història i la societat valencianes, i diversos treballs sociològics, econòmics i d’història de les ideologies, alguns de ben polèmics, d’altres molt minuciosos (em vénen al cap els noms de Josep Vicent Boira, Ferran Archilés i Vicent Flor, i me’n deixe un grapat). Tot això està molt bé, però cap d’aquests treballs pretén oferir una interpretació general de la societat valenciana passada i present, amb vistes al futur. Entre línies, podem suposar que les seues aportacions es basen en una idea de la nostra identitat diferent de la que ofereix el model fusterià, però, fins al dia d’avui, no n’han explicitat una autèntica alternativa, en el sentit a què em referesc: coherent, completa i productiva.

De les denominades terceres vies es pot dir el mateix. Eren propostes polítiques, però no interpretacions de la realitat valenciana d’un nivell explicatiu equivalent al model fusterià. És a dir, que dins del nacionalisme valencià, tenim un model interpretatiu de la nostra identitat, com a màxim dos (gràcies a Mira, que Déu li ho pague també a ell), i un seguit de valuoses aportacions puntuals més o menys divergents, fins on jo sé. I fora del nacionalisme, la cosa és molt pitjor. El PP local s’ompli la boca de valenciania a tort i a dret, però jo no conec cap paper, cap ni un, provinent d’aquest sector, que expresse una idea coherent i comprensible d’aquesta societat. Una altra cosa és que aquest bla bla blà tinga èxit. Un discurs de tan pasmosa vaguetat deu ser el més fàcil de vendre en una societat com la nostra, amb l’índex més baix d’identificació autonòmica de tot l’Estat, precisament perquè no compromet a res. I si mirem cap al PSPV, la cosa a penes millora. Amb molt meritòries excepcions, com les de Vicent Soler o Joan Romero, entre pocs altres, els nostres socialistes deuen pensar que la identitat dels valencians (als quals van governar durant més d’una dècada) és un tema d’estudi irrellevant.

Ho dic a contracor, però amb aquest panorama “teòric” no anem enlloc, i no podem passar de la reiteració d’apotegmes consabuts o de la polèmica exorbitadament acrimoniosa sobre detalls mínims; sangonoses bregues de confraria que poden engrescar poc a molt pocs. Amb mitja dotzena d’interpretacions ben construïdes i serioses començaríem a anar bé, però no les tenim. Mentrestant, tres representants d’idees molt diferents de Catalunya han anat a Madrid a defensar les seues decisions. Hi han anat discutint-se, però hi han anat junts. A Madrid els tancaran la porta als nassos i ells seguiran, probablement, discutint-se entre si sense irritar-se massa i discutint amb gran aferrissament amb tots els altres. I aquest curiós espectacle fa anys que té literalment fascinada la ciutadania catalana i compta amb el suport de gent de tota mena. És un altre model.