Quasi quaranta anys després

Aquesta setmana, com totes, han passat coses importants i coses reveladores. Per exemple, Raimon ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i ens hem hagut de preguntar com pot ser que no el tinguera ja, perquè, a part de ser un escriptor competent per dret propi, és també la persona que més ha fet per popularitzar el bo i millor de la nostra literatura, d’Ausias March a Salvador Espriu, sense embastardir-la gens ni mica, ans al contrari: assenyalant amb encert el que els grans clàssics tenen de vigor viu i d’actualitat perenne. El cas és que li l’han donat, per fi, i els valencians n’hauríem d’estar –alguns ho estem- ben pagats i orgullosos, per ell i per nosaltres.

Però no hi ha dubte que la notícia de la setmana ha sigut la de la mort d’Adolfo Suárez. I així havia de ser, a desgrat d’alguns detalls penosos, com ara que el fill anunciara el luctuós succeït dos dies abans que es produïra. La mort d’Adolfo Suárez és tot un esdeveniment, tant perquè es tracta del primer president de l’actual democràcia espanyola com per les circumstàncies que agitaren la seua carrera política. Que el ministre secretari general del Moviment fóra l’encarregat de pilotar la liquidació del règim a què servia i la instauració de tot allò que aquell règim abominava –Constitució, eleccions, llibertat d’expressió, legalització del Partit Comunista i un llarg etcètera- és una d’aquelles coses que s’han de pair bé si es vol entendre, per poc que siga, què va ser i com va anar la Transició espanyola.

Com és natural, aquests han sigut dies de discursos laudatoris, alguns dels quals pronunciats pels mateixos que més li amargaren la vida, a Suárez, quan encara exercia. “Quan fou mort el combregaren”, que diu la dita. No deixa de ser el que cal esperar. En un article de El País, Miguel Ángel Aguilar ha criticat amb vehemència que Artur Mas se servira del nom de Suárez per a projectar una llum favorable sobre la seua pròpia figura de suposat estadista. No és l’únic que ha fet això. Tots els discursos que hem sentit agranaven cap a casa: parlaven d’ara mateix amb l’excusa del passat. Entre lloar l’esperit dialogant, el sentit d’estat i la voluntat de servei a Espanya de Suárez, com ha fet Rajoy, i lloar-ne l’esperit dialogant i l’audàcia política, com ha fet Mas, ja em diran quina és la diferència. Tots dos sabien què volien dir, a qui i per què. Els polítics no poden deixar de ser-ho, ni quan acomiaden un col·lega. El present se’ls imposa, i seria molt frívol per part d’ells, i irresponsable, que se’n desentengueren.

Quan rememore els dies en què véiem Suárez per la tele, durant la Transició, de seguida em ve al pensament l’esperança, però sobretot la tensió d’aquell temps. Van ser uns anys convulsos, de desenllaç llavors imprevisible. A l’hora de governar el trànsit cap a la democràcia, Suárez tenia un gran avantatge: que la societat espanyola s’havia fet benestant i volia, o almenys acceptava, aquest canvi; però també un greu inconvenient: la seua figura no tenia cap credibilitat. La dreta franquista el considerava un traïdor i la gent d’esquerra, tant els demòcrates com els revolucionaris, desconfiàvem absolutament d’ell. Amb un panorama així, calia ser molt hàbil. Va sargir un partit de pedaços i va maniobrar un temps amb sorprenent destresa, en una fugida endavant contínua, fins que no pogué més.

Quan rememore els dies en què véiem Suárez per la tele, em ve al pensament l’esperança, però sobretot la tensió

He de confessar que la primera vegada que li vaig concedir cap mèrit va ser el dia que va dimitir. Joan Garí ha recuperat molt bé aquella incerta sensació, que ara forma part de la memòria col·lectiva, en un article del seu blog. Després, la seua gallarda actuació en l’assalt al Congrés (juntament amb la de Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, sempitern fumador) contribuí a amorosir-ne el record. Ara, crec que ningú amb dos dits de cervell pot ja regatejar-li la importància. Això no vol dir donar per bo tot el que va fer. Un conegut meu, socialista sincer, em digué una vegada que un partit no és un convent d’ursulines. Tampoc hi ha dret a esperar que un polític eficaç siga un àngel de Déu. Suárez era un polític maniobrer, possibilista i sovint maquiavèlic. Calculava el seu joc. Alguns dels problemes que la democràcia espanyola arrossega encara són seqüeles d’aquells càlculs. D’altres han tingut conseqüències inesperades. Artur Mas pot destacar que Suárez, portant Tarradellas a Barcelona, va reinstaurar la Generalitat republicana abans de promulgar la Constitució –i el detall és notori-, però Suárez no ho va fer per a assentar aquesta continuïtat, sinó per a diluir el triomf de l’esquerra a Catalunya. El que volia desactivar era el perillós èxit d’aquell catalanisme rupturista, i la martingala li va eixir bé.

Al País Valencià, el paper d’UCD, amb Abril Martorell al capdavant, com a atiador principal del blaverisme, va ser determinant. Ja s’hi va referir Vicent Bello en La pesta blava, i l’enyorat Alfons Cucó ho documentà amb tot luxe de detalls en Roig i blau. Com que el valencianisme d’esquerra també feia por, aquella maniobra estroncà de manera quasi definitiva –almenys quant a l’àmbit polític- el principal moviment de renovació cívica que ha viscut aquest país al segle XX. Això va ser així, i els efectes d’aquell desastre encara ens laceren. Un estatut de segona, una esperança dilapidada, una tensió exorbitant, un panorama polític i social del tot distorsionats en van ser algunes de les conseqüències. La difícil consolidació de la democràcia espanyola tingué víctimes, i nosaltres, els valencians, ho vam ser.

Tot això, que és tristament molt cert, no hauria de servir-nos de pretext per a continuar el sempre distret joc de les lamentacions. Quasi 40 anys després, per ací han governat centristes, socialistes i populars (aquests, molt de temps), i ja és hora que passem, per dir-ho així, de la història a la sociologia: que parlem del present. Una part del valencianisme ha quedat tan esfereïda per la cruesa de l’atac que patí fa quatre dècades que no tan sols no s’ha permés de sospitar que nosaltres haguérem pogut cometre cap error, sinó que tampoc ha sigut capaç d’oferir (quasi) cap discurs nou i seriós, amb cara i ulls, que explique el que li ha passat a aquest país en tot aquest temps, quan ens caldria mitja dotzena, pel cap baix, de discursos així per a anar bé. Sense rectificar cap possible error ni renovar ni poc ni gens l’instrumental, ens hem dedicat a salmodiar reiteracions, colèriques o compungides, sense cap incidència apreciable en el gruix de la nostra societat, almenys fins fa ben poc. I d’aquesta massa llarga catatònia mental, ja no pot tindre la culpa Suárez, que en pau descanse, ni la resta dels seus. En les exèquies de don Adolfo, potser seria bona hora d’acceptar d’una vegada que la política eficaç –ni angèlica ni ursulinesca, sinó eficaç- també la podem fer nosaltres.