Poques pàgines
Tinc amics i coneguts que, quan els ha entusiasmat un llibre, tot seguit s’ho lligen tot del seu autor. No ho comprenc
“No m’agraden els llibres de moltes pàgines”, diu Alfons Cervera dins d’Esas vidas, un llibre saborós, amb gust de te calent una vesprada grisa i freda. Un llibre de poques pàgines. I afig: “M’agraden els llibres esquelètics: Los adioses, El cor de les tenebres, Mentre agonitze.” M’apunte Los adioses, d’Onetti, en la meua llista mental de futures lectures. El cor de les tenebres i Mentre agonitze, ja llegits, em semblen obres mestres indiscutibles. Un ha de llegir de tot, i sovint la meua tria de lectures busca el contrast, car tots els estils, per exquisits que siguen, acaben cansant-me. Tinc amics i coneguts que, quan els ha entusiasmat un llibre, tot seguit s’ho lligen tot del seu autor. No ho comprenc. De fet, m’ocorre tot just el contrari: després de menjar arròs, per ben cuinat que estiga, no m’abelleix menjar arròs. He tardat molt a llegir res de Primo Levi des que m’enlluernà Si això és un home. No he tornat a llegir Dostoievski des que vaig acabar Crim i càstig. Intimida, acostar-te a qui t’ha pres el cor. Et manca la naturalitat, la fluïdesa, se’t dispara el pols i la veu et tremola. Això passa, també, al personatge principal d’El doctor Glass, de Hjalmar Söderberg (1869-1941), quan té al davant la dona de qui s’ha enamorat, una jove casada amb un capellà vell, repulsiu, que a ella li fa “un fàstic espantós”, i que li exigeix, cada nit, que satisfaça els “seus drets” com a espòs. Ella, a més, confessa al doctor que té un amant jove, bell, de carrera prometedora. El doctor, un fadrí solitari, mancat de caràcter, que no ha tingut mai tracte amb cap dona, s’ho mira tot des de fora i decideix ajudar-la, cosa que fa fins a uns extrems que mai no hauria pogut imaginar, fins a alliberar-la del sàtir amb sotana. “L’home no ambiciona la felicitat, sinó el plaer”, diu un dels personatges de la narració. El doctor Glass es juga la seua privilegiada posició i el seu benestar mogut pel desig, però no en trau res, el pobre, llevat de veure com ella es deslliura d’un problema i cau en l’abisme d’un altre, potser més dolorós. “La vida m’ha passat de llarg”, diu amargament Glass a les acaballes del llibre. L’acció se situa a Estocolm, als primers balbuceigs del segle XX. Llegint-lo, un té la sensació que es troba en un poble. Tothom s’hi coneix; els llocs on transcorre la història poden ser reconeguts per qualsevol que haja visitat l’urbs. Tot i que ara mateix és una de les capitals menys degradades d’Europa, no és aliena al turisme, i aquest aire casolà que es respira mentre un llig la novel·la té l’encant de les fotos antigues, de color sépia, i de la vida quotidiana no corrompuda pel soroll i les màquines. El doctor Glass, un llibre de poques pàgines, escrit fa més d’un segle a Estocolm, que m’ha fet pensar en Esas vidas, d’Alfons Cervera, i en moltes altres coses, bones o dolentes, que s’han endut per sempre els anys.
