Tai-txi, ‘swing’, ‘skaters & running’

Uns percussionistes omplin l’aire amb els sons d’una batucada interminable. A uns quants metres un grup de joves skaters fan cabrioles amb els patins sobre una pista de ciment. A l’altra banda, altres joves exerciten el cos amb les acrobàcies guerreres de la capoeira. A la pista de patinatge parelles de ball rememoren els ritmes dels anys seixanta mentre un grup de ciclistes desfilen pel carril bici. Un grup de dones fan un pícnic mentre aprenen exercicis de ioga. Al bell mig d’una pineda un home amb un violí inicia una ofrena musical a Mozart… Podria ser l’obertura d’un documental o el muntatge d’un vídeo promocional sobre la ciutat. La simfonia urbana o melodia encadenada que s’obri espontàniament davant dels nostres ulls sense necessitat de cap director d’orquestra o regidor d’escena. Les seqüències d’un paisatge dinàmic i mutant que redefineix el nostre espai urbà des de fa més de dues dècades.

“Els Jardins del Túria donen sentit al conjunt de l’estructura urbana i són un equipament essencial per a la qualitat de vida dels ciutadans”, diu el professor del departament d’Estructura Econòmica de la Universitat de València, Josep Sorribes. Cap del gabinet de l’exalcalde Ricard Pérez Casado durant els primers anys de govern democràtic municipal, Sorribes fa una mica de memòria sobre aquest espai de la ciutat. “Els Jardins del Túria, juntament amb el rescat de les parcel·les del Saler, formen part d’un projecte dels primers anys de la democràcia que compleix la voluntat popular manifestada en la Transició del fet que el vell llit del Túria no fóra un eix de comunicació, com estava previst en la Llei del pla sud”. Com a conseqüència d’aquesta demanda popular el govern municipal d’esquerres va aprovar el Pla especial dels Jardins del Túria, que implicà la transformació del vell llit fluvial en un gran parc que va acabar modelant el paisatge urbanístic i social de la ciutat durant les dècades posteriors.

La reconversió de l’antic llit del Túria va passar per diverses etapes i vicissituds; entre altres, la dimissió de l’alcalde Ricard Pérez Casado. “Arran de la dimissió de Ricard Pérez Casado —diu Sorribes— per discrepàncies amb la Generalitat relatives, entre altres coses, a la inexistència d’un finançament adequat, es feu càrrec de l’alcaldia Clementina Ródenas, i entre el 1988 i el 2001 hi hagué, ironies de la història, una ajuda financera que havia faltat abans”. Aquesta injecció, assenyala Sorribes, “va permetre executar el tram esportiu, el tram"forestal" i el tram del Gulliver”. “Posteriorment —continua—, amb les obres de la Ciutat de les Arts i les Ciències es va executar, amb un disseny molt pobre, el tram implicat, i a hores d’ara queden encara per executar els trams centrals que hi ha davant del centre històric i que continuen tenint un ús, ja antic, de camps de futbol, i el darrer tram que està pendent de la solució que es done definitivament al PAI del Grau, la Marina etc.”.

“És un projecte inacabat i una mica anàrquic, perquè és una mena de puzle en què cap tot", diu Sorribes. Tanmateix, al seu parer, “els Jardins del Túria són, sens dubte, juntament amb el passeig Marítim executat de manera paral·lela al soterrament de les vies del Marítim, el projecte urbanístic més reeixit des del punt de vista del seu ús popular i de la mateixa percepció de la ciutadania”. De la mateixa opinió és l’arquitecte Fran Silvestre, per a qui “la importància d’aquella intervenció continua sent una de les transformacions més notables de la ciutat de València al llarg de la història”. “Es tracta d’un projecte que ben bé podria considerar-se com el precedent d’altres que arribarien després, com ara el Higline de Nova York”, assenyala Silvestre.

“Sens dubte és el símbol de la València actual”, remarca l’arquitecte Alberto Peñín. “Ha articulat un desenvolupament urbà encara inconnex al llarg d’un parc lineal de 12 km, que ha trencat la ciutat fluvial, radiocèntrica i hereva de l’antic recinte emmurallat, i el que és més important, ha generat un eix lineal oest-est que dota d’espais verds un nucli urbà molt dens, l’eix sobre el qual ha de pivotar la nova ciutat contemporània”.

Si la qualitat de vida de les persones és consubstancial al dret a l’espai públic, els Jardins del Túria són la millor representació d’aquesta participació i conquista ciutadana. “El model d’apropiació de la ciutadania ha estat constant, però de manera suau i pràcticament sense cap conflicte entre models d’ús”, assenyala Pau Rausell Koster, director de l’Àrea d’Investigació en Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València. Un espai fonamentat pel caràcter híbrid, en què “es combina jardí, plaça, avinguda, espai de serveis esportius, parc d’atraccions, senda de passeig, espai de marginalitat i d’espectacularitat al mateix temps”, diu Pau Rausell.

“Aquests espais, com els Jardins del Túria —diu l’arquitecte Fran Silvestre—, ens permeten veure la nostra diversitat i també, per descomptat, les contradiccions i els conflictes que implica”. “Un espai públic que respon a les necessitats i les expectatives de col·lectius diferents”, assenyala l’arquitecte. “Hi conviuen skaters, practicants de tai-txi, immigrants llatinoamericans jugant a futbol els cap de setmana, parelles, turistes, etc.”, assenyala l’economista Pau Rausell. “D’altra banda —continua Rausell—, la discreció d’aquest indret des del punt de vista urbanístic i també en termes d’atenció mediàtica i política, fa que siga possible la convivència d’usos socials amb una normalitat singular”. I remarca: “Una de les explicacions de la dolça apropiació dels jardins per la ciutadania ha estat el fet que la política urbanística s’ha ocupat d’altres coses i, per tant, no hi ha hagut política explícita sobre els models d’ús del riu. L’ocupació per la ciutadania ha estat natural”.

“Des d’un punt de vista personal —comenta Fran Silvestre—, utilitze aquest espai des de la infància, i ha estat un imprevist contenidor de somnis”. “Cada zona em recorda diferents etapes de la meua vida. Actualment, com a usuari, m’agrada ser espectador d’aquesta cruïlla de cultures, una mena de melting pot, en què cada comunitat s’apropia una part dels jardins i la fa seua”, diu Silvestre. “Si urbanísticament és un projecte d’èxit —només cal veure la localització al llarg dels jardins dels diferents equipaments culturals, IVAM, Sant Pius, Palau de la Música, Ciutat de les Arts—, des del punt de vista social l’impacte és igualment positiu i determinant”, comenta Josep Sorribes.

“A hores d’ara pensar en una ciutat com València sense els Jardins del Túria és pensar en una ciutat amb molta menys capacitat de relació social”, assenyala Josep Sorribes. “Si com diu l’antropòleg Marc Augé un ‘no-lloc’ és un lloc de baixa intensitat d’interacció social, els Jardins del Túria són, per contra, un ‘lloc’ imprescindible amb un elevat grau d’interacció social, i això s’ha generat de manera bastant espontània, sense cap actuació pública ‘directa’ més enllà del condicionament de l’espai”.

“Va nàixer d’una reivindicació popular, ‘El llit és nostre i el volem verd’, i com un projecte inicial de Ricard Bofill, que el preveia com un fet determinant per a la ciutat, i així ha estat”, diu Alberto Peñín. Per l’arquitecte, malgrat “la incoherència en l’argument general pel que fa al contingut i el format”, és un projecte que planteja una sèrie reptes en els trams que encara no s’han acabat. “Potser la part amb més possibilitat d’innovació urbana és la desembocadura, la Marina Reial i el ‘Parc dels Peus’, per dir-ho d’una manera planera, per contraposició amb el de ‘Capçalera’”. Per Peñín, l’execució passaria per “un tractament obert i més amable des de l’assut de l’Or i una vocació d’espai lliure al servei de la ciutat, però sobretot del Grau i de Natzaret”. L’arquitecte també proposa que es consolide com a eix verd articulador de la ciutat que deslliure els jardins del seu perfil actual de parc encaixonat i enfonsat. “Es tracta de bastir ‘ponts tous’ entre els marges, fer del territori, la ciutat i les riberes un continu natural”. I assenyala els possibles trams d’intervenció: “La ruptura d’aquest encaixonat es podria fer en dos punt molt concrets i de gran interés urbà; l’un seria el tram dels Vivers i l’altre, el del Jardí Botànic”.

“Malgrat les insuficiències, els Jardins del Túria han estat un èxit clamorós per l’ús que se’n fa”, diu Josep Sorribes. “Hauríem de sentir-nos-en més orgullosos i fer més força perquè s’acaben correctament. Si de cas, a banda d’acabar els jardins amb dignitat, no seria sobrer fer una campanya de valorització positiva de cara a la ciutadania per a augmentar l’important ús que es fa d’aquest espai tan singular”.