El renovat renéixer de la rosa

Carlota Subirós (Barcelona, 1974) estrena aquesta nit a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el seu primer Tennessee Williams, La rosa tatuada (The Rose Tattoo, 1951), en traducció catalana d’ella mateixa. La rosa tatuada, subratlla la directora, és un cant a la vida i a la felicitat que retrata el misteri i la bellesa de la passió i el desig, la part dionisíaca de l’existència humana.

La voluptuosa Serafina della Rose, un dels grans personatges femenins de l’escriptor de Mississipí —Gore Vidal deia que eren els millors del teatre contemporani—, germana teatral de la Blanche Dubois d’Un tramvia anomenat Desig, de l’Amanda d’El zoo de cristall, de la Princesa de Dolç ocell de joventut, l’encarna Clara Segura, tot un repte si es pensa que la temperamental i carnal vídua siciliana-nord-americana protagonista la va interpretar al cinema el 1955, enduent-se un Oscar, Anna Magnani. “Serafina és un personatge enorme, que redescobreix les seves pulsions després de patir pèrdues i desenganys per tornar a gaudir de la seva sexualitat. Encara que no hi hagi realment un happy end, veig el seu recorregut com de la foscor a la llum, similar al de la Divina Comèdia”.

El paper d’Alvaro, el camioner que torna a despertar la passió adormida de la vídua Serafina —vaja, qui la fa tornar a florir—, i que en la versió cinematogràfica interpretava Burt Lancaster (en l’estrena teatral era Eli Wallach), recau en Bruno Oro.

Per Subirós, dirigir el seu primer Tennessee Williams li ha suposat un descobriment de l’escriptor, que per cert va passar una temporada a Barcelona. “Tenia una imatge molt superficial i estereotipada de la seva obra, dels seus grans títols, la imatge d’un teatre efectiu i fins i tot efectista, base de grans pel·lícules. No coneixia La rosa tatuada. El projecte arrenca d’un encàrrec de Xavier Albertí, qui sí que coneix molt bé Tennessee Williams”.

Subirós destaca la pulsió vital que ha trobat en l’autor. I la profunditat del seu teatre. “Fer Tennessee Williams és ficar-te en temes molt profunds, contradictoris, joiosos i dolorosos, els grans temes de l’existència. He trobat un autor molt més lliure i ambiciós del que esperava”. Per la directora, La rosa tatuada, amb la seva “fisicitat” i sensualitat, és un testimoni de l’amor per la vida de l’autor, un homenatge a la bellesa de l’existència, amb rivets autobiogràfics, ja que Williams es trobava en un moment d’eufòria sentimental.

Al centre de l’obra, aquesta rosa tatuada tan polisèmica, que ha passat del pit de Rosario, el marit de Serafina —sí, un nom estrany per a un home—, a la seva dona florint en forma d’embaràs, i que després tornarà a rebrotar una vegada més, transcorregut el llarg dol per la mort de l’espòs, en forma de nou despertar del desig i nova concepció. La rosa és també obrir-se a la sexualitat i l’amor de l’adolescent Rose (precisament), la filla de Serafina, i és la renovació contínua de la vida i la seva esperança.

La directora Carlota

La peça, assenyala Subirós, té una estructura estranya. Ambientada en el món de la immigració a Louisiana, al costat del golf de Mèxic, s’obre amb Serafina esperant el seu marit —un transportista de bananes (!) que en realitat trafica amb drogues per a la màfia— mentre presumeix que no necessita afrodisíacs amb el seu marit i revela que està embarassada (ja té una nena). Llavors Serafina s’assabenta que Rosario ha mort —un està temptat d’afegir (perdona, Tennessee) que a causa del seu relliscós treball— i s’enfonsa en la desesperació, cosa que la porta a perdre, entre altres roses, la criatura que porta al ventre. “És com un pròleg després del qual comença realment l’obra, tres anys després, i en una sola jornada”, explica la directora.

Trobem Serafina convertida en una dona que s’ha abandonat, descuidada en el seu aspecte, tancada a casa, lliurada a la veneració de les cendres del seu marit i obsessionada amb la integritat de la seva filla Rose, que està a punt de graduar-se i s’ha enamorat d’un home, Jack.

Serafina veu trontollar el seu món quan descobreix que el seu marit, com sol passar, no era la joia que ella creia i, a més, apareix en la seva vida un nou camioner, Alvaro, que fa florir la rosa —fins i tot ell també se n’ha tatuat una—, encara que amb alguna ficada de pota, com ara que li caigui un condó de la butxaca —una escena que aixecava polseguera en el seu temps i que va provocar fins i tot l’arrest del director per la policia en una representació a Dublín el 1957—. En el muntatge del TNC hi ha condó, i en canvi no surt, almenys en carn i os, la cabra que marca el text en el primer acte. Cosa que és de sentit comú, perquè les autoritats catalanes no et detindran per un condó, però qualsevol treu una cabra a escena. O tempora! Potser no és el moment de recordar que, quan va ser a Barcelona, Tennessee Williams va anar als toros.

En l’espectacle, de gairebé tres hores, i en el repartiment figuren en total 12 actors, i s’han inclòs cançons tradicionals sicilianes i nord-americans per emfatitzar el contrast entre els dos mons.