Victoria Liceras: “La moda diu moltes coses de nosaltres”

Una túnica Delfos de Marià Fortuny que van popularitzar la ballarina Isadora Duncan o la mecenes de l’art Peggy Guggenheim. Un vestit de l’era del jazz, aquells anys vint feliços i bojos, que no haguera desentonat en algunes de les festes del gran Gatsby creat per F. Scott Fitzgerald. Una cotilla que sembla eixida del guarda-roba de la marquesa de Merteuil, la perversa cortesana de Les amistats perilloses. O un vestit de la línia Imperi que podria haver pertangut a una de les heroïnes romàntiques creades per les germanes Brontë. Aquestes peces i d’altres formen part de l’exposició que sobre la història de la moda es pot veure al Museu de Sant Pius V de València amb el títol “Art i indumentària de la Revolució Francesa a la Belle Èpoque”.

La mostra recull el període que va des del segle xviii fins a la dècada dels anys vint del segle xx, època en què el cos de la dona s’allibera i es projecta en llibertat —gràcies, entre altres, a la saviesa de Coco Chanel— i que obri el camí a totes les llibertats estilístiques que se succeiran al llarg del segle XX. “Hem volgut fer un diàleg entre la moda i la pintura a partir del fons del museu i la meua col·lecció”, assenyala Victoria Liceras, comissària de l’exposició amb Ximo Lara, que ha estat també el dissenyador del muntatge. Obres de Vicente López, José Madrazo, Pinazo, Emilio Sala, Cecilio Pla, Sorolla i d’altres serveixen de referència i espill en aquest pont entre la plasticitat del quadre i la bellesa del teixit. L’exposició inclou també una sèrie de quadres que per primera vegada es poden veure públicament i que han estat restaurats per a l’ocasió. “Més que una exposició de contingut aclaparador o exhaustiu —diu Liceras—, hem volgut treballar en un projecte més reduït i en què es vera d’una manera ordenada i didàctica els moments i els canvis que s’han produït en la manera de vestir dels valencians al llarg de quasi tres segles, sense perdre el seu horitzó o marc europeu”.

“Mentre que en el segle xviii la influència de França és determinant, en el xix veiem que Anglaterra s’imposa com l’altra gran referència de la moda europea”, comenta Victoria Liceras, investigadora de les formes que han anat vestint i dissenyant el cos de l’home i de la dona al llarg del temps i dels seus llenguatges. “La moda diu molt de nosaltres, en el passat i en el present, tant pel que fa a l’àmbit social com a l’estètic”, assenyala Liceras.”No cal oblidar —continua— que la moda és un llenguatge que inclou no solament les peces de roba, sinó també els pentinats, els complements, les joies, el maquillatge, els ornaments corporals… tot serveix per a expressar-nos”. “No és el mateix uns pantalons vaquers en un jove americà dels anys cinquanta com a signe de rebel·lia i joventut que uns pantalons vaquers de Versace o Armani en una dona burgesa del segle xxi”, diu Liceras.

Fa més de trenta anys que aquesta historiadora i indumentarista —quan la paraula encara no havia entrat en el vocabulari popular— treballa en la recuperació i la dignificació del vestit tradicional. “No ha estat una faena fàcil, perquè hi ha molt de desconeixement i falses creences sobre la indumentària valenciana”, diu Liceras. “Durant molts anys s’han anat construint tòpics i mistificacions sobre la indumentària que han acabat pesant com una llosa”. I assenyala, entre altres incongruències, que “un vestit que té l’origen en el segle xviii, com és el cas del vestit de valenciana, vaja acompanyat d’un pentinat que pertany a un segle posterior”. Des del seu taller no s’ha cansat de fer pedagogia, moltes vegades a contracorrent i, al principi, en la soledat més absoluta. “No cal oblidar que la moda és també un negoci i, per descomptat, el vestit de valenciana o fallera també ha entrat en aquesta dinàmica de vendre o d’inventar-se cada temporada, cosa que és una contradicció, perquè parlem d’un vestit tradicional, que té unes formes i uns senyals d’identitat”, diu Liceras. “Hui tot el món —continua— es fa col·locar en la porta de la botiga o del taller la paraula indumentarista i el terme ha acabat una mica devaluat”. I afig: “En aquesta faena hem de ser més rigorosos”.

Durant molt anys ha compatibilitzat la faena com a metgessa amb l’estudi del vestit i la moda; ara, ja jubilada, pot dedicar-se a aquesta ocupació que ha acabat fent d’ella una de les col·leccionistes més importants de moda al nostre país. “Es va parlar amb l’Administració per fer de la col·lecció un espai permanent de moda que pogués ser visitat per la gent, però, com acostuma a passar amb aquestes coses en què hi ha política i polítics pel mig, després en vingueren d’altres i el projecte va passar a millor vida”, comenta Liceras. “És paradoxal —diu— que, havent estat València una de les capitals de la seda, amb una llarga tradició tèxtil, no hi haja cap espai on es puga estudiar i admirar aquest passat artesanal”. “La moda, desgraciadament, —diu Liceras— encara es veu com una cosa frívola o no prou important”. I mentre passegem per l’exposició es para un instant davant dels plecs de la túnica Delfos de Fortuny. “Podria ser un disseny d’Issey Miyake, no?”.