Les rates de Bolaño, al Lliure

El 2007, Àlex Rigola, com a director del Teatre Lliure, assumia la tasca de dur a escena 2666, la monumental novel·la de novel·les, cinc de fet, de Roberto Bolaño, una feinada ambiciosa per la magnitud de l’obra —més de mil pàgines— i el seu caràcter polifònic i transversal en el temps i l’espai. Enguany ha tornat a l’autor xilè amb un conte que ve a ser, formalment parlant, l’altra cara de la moneda, i que es podrà veure des d’avui i fins al 24 de novembre al Lliure de Gràcia.

El policía de las ratas, inclòs en la recopilació El gaucho insufrible, és un relat curt narrat en primera persona de trama detectivesca i rerefons existencialista que Bolaño va escriure uns mesos abans de morir; una història de policies i assassins, amb víctimes i forenses, que té lloc a la xarxa de sanejament d’una ciutat qualsevol. El seu protagonista, Pepe El Tira, és una rata de claveguera que se sap diferent de la resta, potser perquè és nebot de Josefina La Cantora, de qui li ve el nom, i la música, com qualsevol altra manifestació artística, no és gens popular entre els rosegadors.

Les rates són un col·lectiu que es dedica al treball diari, els seus membres estan constantment ocupats “en un fi que escapa als afanys individuals”, i això de l’art no ho acaben d’entendre. De tant en tant, però, neix un artista, i aleshores els seus congèneres fan el que poden per “procurar-li al diferent un simulacre de comprensió i afecte”; no només no se’n foten, sinó que el planyen conscients que aquella rata es veurà “abocada a la soledat”. Pepe El Tira fa de policia perquè és un ofici solitari que li permet recórrer les clavegueres i els conductes subterranis “com un habitant de la lluna”. En un d’aquests recorreguts pel subsòl descobreix cadàvers que no semblen víctimes de depredadors. I així comença la seva investigació criminal.

Bolaño es va inspirar en Josefina la cantant o El poble dels ratolins de Kafka per reivindicar el dret de ser diferent i desmarcar-se de la col·lectivitat en el terreny artístic. I Àlex Rigola se suma a la denúncia amb una posada en escena que s’ajusta a les dimensions del text i que se situa als antípodes del muntatge de 2666. De les cinc hores a l’hora escassa, si arriba; de la sala Fabià Puigserver a la de Gràcia (després d’estrenar-se a la Biennal de Venècia, de la qual Rigola és el director artístic); de la mitja dotzena d’intèrprets a només dos. La seva dramatúrgia passa per desdoblar la veu narradora i repartir-la entre Joan Carreras, que es queda amb l’acció de Pepe El Tira, i Andreu Benito, que s’encarrega de descriure’ns el desenvolupament de la investigació i d’assumir la resta de personatges. Ni l’un ni l’altre es mouen gaire. Aquest és un muntatge sobri i aparentment senzill que pot semblar una lectura dramatitzada. Alguns comentaris a la sortida del Teatro alle Tese de l’Arsenale venecià apuntaven cap a aquesta direcció. I és que l’autèntic protagonista és el text, i la feinada de Rigola, en aquest cas, ha estat aconseguir que els actors ens condueixin pels seus revolts i inflexions amb la modulació dels tons i la contenció de les intencions, sense accessoris gestuals ni de moviment, amb la interiorització d’unes paraules que van més enllà del thriller; un treball que requereix una gran concentració i que queda lluny de la lectura, i l’objectiu del qual és fer que el missatge quedi ben clar: la cultura oficial està avesada a l’entreteniment i defuig l’excel·lència; les xifres, en forma d’índexs d’ocupació, són les que manen; l’art per l’art, els nous llenguatges, l’experimentació, ja no tenen cabuda.

Joan Carreras i Andreu Benito en l’adaptació que Rigola ha fet del conte de Bolaño El policía de las ratas.