ERC, un mutant indestructible

Quatre anys després d’haver publicat La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008, l’historiador Joan B. Culla presenta la monografia Esquerra Republicana de Catalunya: 1931-2012. Una història política (La Campana). Amb el mateix afany pel detall i el matís, per la precisió i la perspectiva, explica ara la complicada vida d’un partit que ha experimentat des del seu naixement els èxits més esclatants i els fracassos més dramàtics. L’obra parteix d’allò ja historiat sobre l’etapa de la Segona República, però el gruix del llibre ressegueix la trajectòria del partit des del final de la dictadura fins a les darreres eleccions al Parlament. Una història ben mogudeta.

Pregunta. Hi ha uns moments crucials, tombants històrics en els quals ERC es juga la continuïtat. I un d’ells és el tram final de la dictadura, quan els partits surten de la clandestinitat. Perquè aleshores resulta que Esquerra Republicana ja no existeix com a organització.

Resposta. Una de les tesis del llibre és que la resurrecció, per dir-ho així, d’ERC després del franquisme no s’explica si no és pel capital històric, l’herència del passat, bàsicament dels anys trenta. Era l’única cosa que el 1976 tenia per reviscolar. L’única.

P. Però, a part dels grans moments de 1931 i 1932, és una herència que també pot ser titllada de galdosa. Un sense fi de baralles i escissions!

R. Sí, no dic pas que fos tota positiva. El PSUC, per exemple, tenia 40 anys d’oposició molt activa al franquisme. I, sobretot en els darrers 20 anys, una influència a les fàbriques, a la universitat, entre les minories actives... ERC no, no tenia res d’això. ERC desapareix en els cinquanta. I els que hi ha a l’exili es barallen com a gats. Quan Heribert Barrera en va esdevenint el líder durant els anys seixanta, ho és d’una petita colla d’amics, no d’un partit clandestí, com ho podia ser el FOC o l’MSC, amb una estructura de militants clandestins, un aparell de premsa... Hi ha un llibre de Joan Creixells que historia la premsa clandestina sota el darrer franquisme (1970-1975) i no hi ha ni un full d’ERC. Cap ni un.

“Crec que el govern d’esquerres estava decidit des del 2000, res d’equidistància”

P. Bé, però és que en la dècada de 1940 van ser materialment liquidats. Entre 1938 i 1943 es compten 793 militants afusellats. I desenes de milers són a l’exili.

R. Als anys quaranta els van matxucar; als cinquanta, el partit pràcticament desapareix i els de l’exili es dedicaven a barallar-se. No entro en molts detalls, però vaja... El 1971 i següents hi ha dues figures que reclamen la marca. Un és Josep Andreu i Abelló, que entra a l’Assemblea de Catalunya. I l’altre és l’Heribert Barrera, que no hi entra i que també dóna Esquerra per morta, tot optant pel Reagrupament de Josep Pallach, un socialdemòcrata.

P. És una de les coses que crida l’atenció d’aquell llarg moment, quan ningú creu que el vell partit pugui refer-se.

R. Barrera, que vol ser el que més representa Esquerra, se situa en l’òrbita de Pallach, es conforma a ser-ne un matís. I, per la seva banda, Andreu i Abelló fa el mateix, accepta ser un matís en la Convergència Socialista que acabarà sent el PSC. Ni l’un ni l’altre pensen que amb les sigles d’ERC es pugui anar gaire lluny. És espectacular. No hi ha un legitimisme d’ERC que digui que, amb la sigla i el triangle d’aquest partit que ha sigut tan gran, tornarà a ser gran.

P. Ni aquell que en un moment determinat, Josep Tarradellas, encara a l’exili, acabarà donant la legitimitat al bàndol de Barrera, tampoc no hi pensava, en ERC. En aquella reunió de l’abril de 1976 a Saint-Martin-le-Beau que s’explica al llibre...

R. Sí, arriba un moment en què Tarradellas diu que el que té la legitimitat és Barrera i, al mateix temps, Barrera li diu a Pallach que pensa tirar endavant ERC, i en tot cas ja ens tornarem a trobar, en una coalició o ja es veurà com. Però aleshores el que passa és que Pallach mor. Si no hagués mort, moltes coses haurien estat diferents. I una d’elles és que Esquerra probablement hauria anat amb Pallach, perquè l’altre aspirant, Josep Andreu i Abelló, no pretenia ser qui portés la torxa i convertir-se el nou Macià. Si els de Barrera eren 70, els d’Andreu eren 25. No van imprimir mai ni un full, tampoc. El seu projecte era confluir en el futur PSC.

P. Aquest va ser un tombant en què es decidí si ERC es refeia amb marca pròpia o se subsumia en un altre partit. I va tenir una continuació amb la baralla de Barrera amb Joan Casanelles i el grup de L’Opinió a la seu del partit, al carrer de la Mercè de Barcelona, quan els que acaben marxant són els que han guanyat la votació al Comitè Executiu. Una cosa semblant a allò que anys després passarà quan, cas ben rar, el secretari general Àngel Colom és qui fa una escissió, se’n va del partit i en crea un altre.

“El 1971, Heribert Barrera dóna ERC  per morta i opta pel PSC de Pallach”

R. Sí, els de Casanelles tenien majoria a l’executiu, però no controlaven l’aparell, el petit aparell. La reconstrucció del partit, la poca cosa que s’organitza, el local del carrer de la Mercè, els quatre joves, etcètera, qui ho fa és Josep Fornas. Fornas a les ordres de Barrera. Casanelles i companyia no ho controlaven. Tenien la legitimitat històrica, sí. Però res més. Se’n van anar i després van tornar.

P. Però, després de 1980, en desacord pel pacte de Barrera amb Pujol, van acabar sortint del partit per la mateixa raó, que en el fons era el control de tot per Barrera.

R. Sí, a Esquerra, de debat ideològic, poc. El que hi ha són personalismes, lluites pel poder. Qui el 1976 apareix com la personificació del partit és Barrera. Hi hagué un fet crucial, que va ser que a les eleccions de 1977 ERC passa el tall i treu un escó, que ocupa Barrera. I aquest únic diputat fa un paper lluït en el debat constitucional i estatutari.

P. Potser lluït, però marginal.

R. Sí, home! Lluït, fotogènic. En el moment del consens, de les rebaixes, en el qual tothom s’abaixa els pantalons... ell, res, la república, l’autodeterminació, el concert econòmic! Dic lluït, no decisiu. Això reforça la seva autoritat en el partit, la fa enorme. I el 1980, també, un resultat més que lluït. Treu 14 diputats, el 9% dels vots.

P. Més que res és que esdevé la frontissa del Parlament, per primera vegada.

R. És clar, esdevé decisiu. Això li dona corda fins al 1986. I perquè era gran ja, si no... Aquesta és l’explicació de com Esquerra es converteix en la finca de Barrera. Una mica com Convergència era la de Jordi Pujol. L’èxit per la mínima del 1977, revalidat el 1979 i ampliat el 1980, és el que explica la dècada de poder absolut de Barrera. Però l’impuls adquirit fins a 1980 es va esgotant. Es desgasta entre 1980 i 1984 donant suport al primer govern de Pujol i s’acaba de desgastar amb la coalició injustificada de 1984 i amb Joan Hortalà al Govern de CiU. Injustificada perquè Pujol no la necessitava per res.

P. No la necessitava, però li va servir per menjar-li vots.

R. El fet és que a Esquerra volien la coalició per veure “si tenim uns calerets i uns càrrecs”, es deien. Això ho sabem gràcies al fet que he tingut accés als papers de Fornas, en els quals hi és tot anotat. I, per tant, el 1987 cal un cop de timó. Fins a l’extrem que el mateix Barrera plega. Plega però organitza el relleu, amb Joan Hortalà a la secretaria general però amb Josep-Lluís Carod i Àngel Colom com a saba nova.

P. Organitza?

R. Sí, Carod fa un article a l’Avui en el qual aposta per Esquerra. En parla amb en Colom, però amb qui s’entrevista és amb Barrera, i Barrera es presta a l’entrada d’aquesta gent.

P. D’això a anar-los a buscar...

R. No, anar-los a buscar, no. Però amb Carod sí, està documentat que hi tingué l’entrevista. Amb Colom, Barrera no s’hi entenia gaire bé. Barrera no era un home d’aquesta mentalitat, un il·luminat, un messies, un profeta, sinó més aviat racional, fred.

P. I això ve del fet que Carod s’adona que amb Nacionalistes d’Esquerra no va enlloc.

R. Carod veu que mentre ells acumulen fracassos des de 1977, allà hi ha un partit que havien menystingut però que té un mínim de 60.000 vots segurs en els pitjors moments. ¿I si poguéssim empeltar-li la sang jove i sortir del pou de l’extraparlamentarisme?, es diu. I aleshores se’n va a veure Barrera.

P. Barrera va estar contra tots, llevat Joan Sauret, potser. Contra Andreu i Abelló, contra Casanelles. En el relleu d’Hortalà per Colom, en el relleu de Colom per Carod. I després, el 2003, contra la decisió de Carod i Joan Puigcercós de no pactar amb CiU sinó amb les esquerres.

R. Sí, però no en contra de tots ells sempre, sinó en alguns moments en cada cas. És evident que es tracta d’un personatge maniobrer i complicat.

P. El 1980, Esquerra va fer la majoria de dretes amb CiU i els Centristes-UCD; el 2003, va fer la majoria d’esquerres amb el PSC i ICV. Però el 2012, amb CiU i Artur Mas a la presidència de la Generalitat, més difícil encara, Esquerra és a la majoria de govern i pretén ser el primer grup de l’oposició parlamentària. Tot alhora! Això és de rècord, no?

R. Jo crec que el 1980 no hi ha sorpresa. Si seguies la campanya i coneixies la cultura històrica d’ERC, el trencament amb els del PSUC ve del 1938. El dia que ERC es retira del govern Negrín, quan el PSUC hi posa Josep Moix i diu que aquest serà el representant català, aquell dia s’obre una esquerda insondable. I durant l’exili l’enfrontament és brutal. Amb el PSUC era impossible. Per tant, la posterior campanya de criminalització d’ERC per haver fet president Jordi Pujol el 1980 és pur partidisme.

P. Més o menys com els atacs que ERC rep de CiU per haver fet presidents Pasqual Maragall i José Montilla...

R. La història del 2003 és una altra. Crec que la decisió de fer el govern d’esquerres ja la tenen presa el 2000. Tot allò de l’equidistància és pura tàctica. Si hi ha majoria matemàtica, hi haurà govern d’esquerres. La primera cosa que negocien és l’Entesa pel Senat. Ho negocien Puigcercós i Montilla. Aleshores es coneixen i es veuen raonables l’un a l’altre. Per a un pacte polític, abans que res cal confiança personal. I, després, durant la legislatura, els acostà la proposta conjunta de final del 2001 de reformar l’Estatut. La presenten al Parlament en una escena que és un assaig general del Pacte del Tinell, els tres dirigents amb les mans juntes, etc. Equidistància tàctica, comprensiva i legítima. Feien gestos cap a Pujol, però ja ho tenien decidit.

P. I Pujol no els volia de cap de les maneres.

R. Foren gestos que Pujol rebutjava de mala manera, val a dir. Pujol veu en Carod un potencial rival per a l’herència que pensa deixar. Ell ja havia triat que Mas fos l’hereu. Posar Carod al Govern era fer-lo un homenet. I cal recordar que, en aquell moment, Carod presentava més maneres que no pas Mas.

P. I, fent un salt cap a la darrera etapa, l’altre amo de la finca com Barrera és Puigcercós.

R. Puigcercós era el cap de l’activisme. Inicialment és un noi de la Crida a la Solidaritat d’Àngel Colom. Un Manelic que baixa del Pirineu avesat a matar el llop. Un cop a Barcelona, el primer llop a qui li torça el coll és Hortalà. I després, més endavant, el 1996, Colom. En els dos primers anys de convivència complicada de Carod, Colom i Hortalà, Puigcercós recrea la JERC. Omple allò que era un mer rètol buit. Això la converteix en un feu colomí anti-Hortalà.

P. I això li dóna el control de l’aparell del partit.

R. Van al congrés de Lleida amb la idea de fer caure Hortalà i hi munten el seu propi servei d’ordre. Paral·lel a l’oficial. I quan volen retardar una votació s’asseuen sobre les urnes. Actuaven així. Però després s’anirà distanciant de Colom.

P. De tota l’etapa que aleshores comença, un dels trets que més sobta és l’absència de contingut polític en la competència entre Carod i Puigcercós.

R. Sí, sí. Ells mateixos ho han reconegut. Carod creia que hi havia temps per a tots dos. Es porten 14 anys. Va creure que això es podia gestionar. L’episodi de Perpinyà és clau. Va fer que Puigcercós cregués que Carod estava amortitzat. Fou demolidor, per a ells. Quan, en plena crisi, Carod diu als seus companys que si ell ha de sortir del govern sortiran tots els consellers del partit i aquests li diuen que ni pensar-ho, tot queda molt malmès. A Puigcercós li van venir les urgències i això va engegar una dinàmica suïcida. Crec que era el mateix cas que Miquel Roca i Jordi Pujol a Convergència. Pujol mai no volgué jubilar-se, però Roca no va dur la pugna fins a l’extrem.

P. En canvi, Puigcercós, sí.

R. Ara ho han après. La doble sort de Junqueras és que l’escenari s’ha centrat en el seu producte: la independència. I que, finalment, Puigcercós es va saber retirar el 2011 sense crear un conflicte i el relleu s’ha fet sense sang.

P. Una situació a la qual no estàvem acostumats, tractant-se d’Esquerra.

R. No havia passat mai. Des de Macià i Companys no hi havia hagut cap relleu sense trencadissa. Les derrotes del 2010 i les municipals del 2011 els van deixar anestesiats. Estabornit, el puigcercosisme no oposà resistència. Foc nou. Tots fora.