Perplexitats

De l'adjectiu "perplex": dubtós, que no sap a quina part, partit, etc., decantar-se. I, segons Josep-Vicent Marqués, estat propi del País Valencià. No sé què en pensaria ara. Potser ampliaria algun capítol d'allò que va escriure l'any 1973. Per exemple, un comentari respecte del discurs industrial (qui havia de dir que l'aliment tindria dimensions d'indústria, eh, Josep?) del Sr. Roig, una de les grans fortunes espanyoles, tan admirador de la sobreexplotació xinesa com ho era el Sr. González Lizondo.

Durant les Falles, ens trobem valencians passejant-se per altres ciutats. Valencians gens sospitosos d'animadversió envers la seua pròpia ciutat i les seues festes, però alarmats per l'ocupació sense llei del seu habitat. Una ocupació, aquesta sí, hostil i/o quasi violenta davant qualsevol manifestació tímida del tipus: "I no creuen que se n'estan passant?" La resposta no pot ser sempre la mateixa: "A qui no li agraden les Falles, que se'n vaja". No és això, no és això.

No s'ha recordat, ara que ens ha deixat, el temps en què Paco Carrasco va dirigir la Mostra de València, Cinema del Mediterrani –així s'anomenava, quan les paraules encara no havien sigut "vencidas y desarmadas" pels eufemismes–. La ciutat, perplexa si volen, intentava encetar camins no trillats. No cal, ja ho hem vist, construir un monument faller per a fer conya del veí. La grolleria, es considere de dretes o d'esquerres, només necessita un grapat de seguidors que riguen les gràcies que no tenen cap gràcia (una ullada a l'hemeroteca ampliarà aquesta afirmació).

Paco, de qui em consta que li agradava més la música que el cine va introduir la proposta d'unir el món dels diners amb el de la cultura. Supose que cal una certa tradició anterior per a desenvolupar un intent així. D’intents, no n’han faltat, però mai no hi qualla el desenvolupament. La perplexitat era que un provinent de les multinacionals compartira el projecte amb un personatge antípoda com era Honorio Rancaño. I ja ho van veure: diners privats sostenint coses com el descobriment del cine iugoslau o Theo Angelópulos. O siga: "sí se puede".

Aquesta ciutat també "és"; i continua sent una promesa perquè les coses estan sempre per fer. Vull dir: les coses que es fan però que no perseveren. Cadascú sabrà com hi va contribuir o com va boicotejar-les.

Una ciutat capaç d'anomenar pomposament una preciosa inutilitat com ha estat la Novena Sinfonía Vicente Caballer (sic): 80 músics de banda interpretant la transcripció d'una mascletà. I patrocinat per una empresa de cerveses. No és meravellós?

És com si un executiu de multinacional encarregara a un poeta del tipus Zorba el griego que anara a Berlín a triar pel·lícules i en compte de dur americanades, o gore, o, què sé jo, duguera cine no comercial i va i ho encerten i es fa comercial. És a dir que dos cronopios (Cortàzar) obtenen un resultat que ni ells haurien imaginat. El model de producció xinés ens deu mirar amb perplexitat.