Col·lateral

"Situat lateralment amb relació a una altra cosa" Adjectiu emprat darrerament per a referir-se als danys situats lateralment amb relació a un dany directe. Un eufemisme més.

El cas és que hi ha danys, diguem-ne, espectaculars que poden amagar durant un quant temps unes conseqüències col·laterals. Si pensem en la dictadura franquista, ens vénen al cap afusellaments, presons, tortures, consells de guerra i un llarg etcètera que, dissortadament, tenen tendència a revifar.

Però cal recordar què era el dia a dia de la dictadura. Les petites coses, en diríem. Petites, però terribles. Quins estudiants o treballadors podien llogar un pis sense problemes? Ara, ja ho sabem, és un negoci especulador (com quasi tots) que sol demanar aquesta condició col·lectiva per a demanar barbaritats de cada habitació. Aleshores no era així. Havies de presentar el certificat d'antecedents penals net; calien avals de tota mena. Havies de parlar en veu baixa als bars, als taxis. No passaven deu minuts a la platja, de nit, sense que arribara la guàrdia civil demanant papers, tractant-te amb menyspreu. Besar-se en un bar suposava ser-ne expulsat, en el millor dels casos. Dur els cabells llargs era jugar-se la vida pel carrer. Ni pensar a declarar-se homosexual o lesbiana. Creuar-se amb por amb la policia militar per si endevinaven que els cabells curts significaven estar de permís i havies comés, què sé jo?, perquè sempre trobaven una falta, la més estúpida, ganes de fotre. Pares denunciant en la policia perquè la filla havia marxat amb el nuvi. En fi, una llista interminable que feia grisa, avorrida, temorosa, la vida.

Aquesta sensació d'avorriment hi torna en sentir certs polítics quan neguen evidències. N'estem farts. No cal insistir-hi. Però no estaria gens malament recordar què és la impunitat quotidiana que fa la vida impossible perquè no retorne mai més.

Després... després hi ha, a un altre nivell, danys col·laterals causats per l'estat de l'economia, per exemple, com ara una llibreria que tanca, o un teatre. Les estacions ferroviàries de disseny, fins i tot les antigues, han esborrat aquelles imatges fílmiques en què la gent podia acomiadar-se a peu de tren. Les maleïdes màquines de bitllets, les barreres, els aparells on ens fan posar la maleta. Els aeroports: passar l'arc de seguretat i entrar a una mena d'hospital terminal, lluny de qui ha vingut a dir-te adéu. Impossible cantar ara "Orly" de Jacques Brel.

Ni tan sols pots tornar al bar on havies fet amistat amb el cambrer: no duren ni un mes en el mateix lloc. Nostàlgies? No, advertències: com es cola el gris en la policromia.