Marsé: Un cinèfil maltractat pel cinema

Totes les adaptacions de les meves novel·les al cinema han estat fallides. No tornaré a deixar que s’adaptin més llibres meus”. Així de contundent es va expressar ahir l’escriptor Juan Marsé (Barcelona, 1933), durant la presentació del seu debut, precisament, com a actor d’un documental: Juan Marsé habla de Juan Marsé, dirigit pel crític de cinema i escriptor Augusto M. Torres, en el qual repassa, en una llarga entrevista de 94 minuts, la seva trajectòria narrativa, la relació d’amor-odi que manté amb el món del cinema i com s’enfronta al procés de creació de les seves novel·les. També aporta detalls d’algunes polèmiques que ha protagonitzat, com ara la seva sortida del jurat del premi Planeta al qual arriba a qualificar de "maledicció" per com de malament va tractar la crítica a la seva novel · la La noia de les calces d'Or(premiada el 1978) o l’escriptura en castellà. “Escric en aquest idioma perquè em dóna la gana”, però ràpidament matisa: “I perquè el meu discurs el tinc en castellà, que és l’idioma en el qual vaig llegir els meus primers còmics i llibres”.

Marsé, relaxat i tranquil, amb el seu to d’enuig habitual però de vegades divertit, apareix al seu despatx de Barcelona, envoltat de llibres, objectes personals i l’ordinador. “Fa anys volia fer una entrevista d’aquest tipus, en què un personatge, distret al mínim possible, parlés de la seva feina, sense cap veto”, explica el director Augusto M. Torres va defensar el seu treball, amb una sola càmera fixa, sense il · luminació, ni música. "Fa anys volia fer una entrevista d'aquest tipus, en què un personatge, distraient el menys possible, parlés sobre el seu treball, sense cap tipus de veto".

La pel·lícula és el resultat de dos dies de rodatge i vuit hores de filmació. “No explico res d’especial, però sí que tenia ganes d’explicar algunes coses que no s’han explicat bé”. És el cas de la seva sortida dels Planeta l’any que el va guanyar Maria de la Pau Janer. “La novel·la era un bodrio terrible”. L’autor d’Últimas tardes con Teresa explica a la cinta que el 2004 i 2005 va veure coses al jurat que no li agradaven, i va demanar canvis a José Manuel Lara, com ara poder llegir no només les set o vuit novel·les finalistes, sinó tenir accés a la llista completa d’obres presentades. També que els membres del jurat fossin “floreros que no es llegien les obres” o “funcionaris”. Lara no li va perdonar que digués que els “manuscrits no eren de baix nivell sinó subterranis”.

Quant a la seva relació amb el cinema, Marsé, després d’assegurar la seva gran passió per aquest art —“La meva formació li deu moltíssim al cinema, tant o més que a la literatura”—, no té pèls a la llengua, ni durant l’entrevista ni en la posterior conversa amb els mitjans, en qualificar les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les de fallides. Ni Jordi Cadena, que va adaptar La oscura historia de la prima Montse, ni Vicente Aranda, amb La muchacha de las bragas de oro, Si te dicen que caí, El amante bilingüe i Canciones de amor en Lolita’s club, ni la versió de Gonzalo Herralde d’Últimas tardes con Teresa, ni El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba. Cap dels directors que han adaptat els seus textos a la pantalla s’escapen de les seves crítiques. “La gent del cinema no ha acceptat mai les meves crítiques. Respecten tant les obres que no són capaços de crear llenguatges cinematogràfics. No sé per què els costa tant acceptar que fan pel·lícules dolentes. Compren els drets però no el meu criteri”, rebla. Només té elogis per a Víctor Erice, que va fer un guió per a El embrujo de Shanghai “millor que la novel·la”, però que no va poder realitzar per desacords amb el productor Andrés Vicente Gómez.

Marsé confessa que segueix escrivint a mà i que després passa tot el text a l’ordinador. “Així puc corregir sense tornar a escriure tot el capítol”, com feia abans. Després de la pel·lícula va explicar que treballa en la seva nova obra, també de rerefons cinematogràfic. “Arrenca d’un episodi que vaig escriure però que vaig deixar apartat: el d’un treballador del cinema Delicias que convida unes prostitutes a la sala de projecció”. En l’obra “hi haurà un assassinat, encara que no es tracta d’una maleïda novel·la negra, de les quals estic fins als nassos. És un llibre sobre cinema, amb la memòria de rerefons”.

El documental es projectarà als cinemes Méliès de Barcelona fins al 31 de gener, i forma part del cicle Carta Blanca a Juan Marsé, que ha programat la Filmoteca i en el qual es podran veure una desena de títols escollits per l’escriptor. “Volia presentar una llista de més de quaranta pel·lícules, però em van dir que només deu”.

Sobre el cinema, sosté que va arribar a la seva màxima expressió narrativa entre els anys trenta i cinquanta del segle passat. “Les seves històries mai s’han superat, malgrat els efectes i focs d’artifici del cinema actual, ni directors com Scorsese, ni ningú”.

Durant el documental Marsé gesticula i es rasca sense parar. “No em va agradar gens, no sé per què no paro, semblo un actor italià”, comenta. El millor del film per a l’escriptor “és que tot el que dic és veritat”.

Un documental per a incondicionals de l’autor, els amants del cinema i la literatura que a l’octubre ja es va poder veure a la Setmana Internacional de cinema de Valladolid.